5 de setembre de 2011

TRIFULGUES


Presa 1:

L’Aloma i jo estem assentades al sofà. La petita s’està acabant el biberó de llet amb cereals. Les finestres del menjador són obertes i entra un airet còmode acompanyat de música enllaunada de les atraccions. És Festa Major. Mentre alguna canalla intenta convèncer als seus pares que no és massa tard per res, l’Aloma fa els últims xarrups. Quan retiro el biberó, protesta. Decidim fer-ne una mica més (potser trenta, potser seixanta…). Arriba el suplement i la noia decideix que ja ha passat l’hora. Penso que em dec haver equivocat. “Deu tenir son”, em dic a mi mateixa en veu alta. Substitueixo el biberó per la pipa i m’aixeco. Començo a gronxar.

Presa 2:

Deixo les finestres obertes, però apago tots els llums fins a deixar-ne un de sol per a no topar amb res. Gronxo passadís amunt, passadís avall. Camino amb aire. Penso que n’he après i em descobreixo a mi mateixa fent el fatxenda per dins. L’Aloma comença a tancar els ulls. “Està al caure”, m’animo. Augmento el tempo. Em ve de gust cantar. Taral·lejo una de les últimes cançons de Manel, aquella lenta de títol llarg i lletra encisadora. L’Aloma la coneix i em sembla que l’ajudarà a dormir. La subjecto només amb un braç (“com n’he après”, m’afalago!). Amb l’altra mà li acarono la cara. Els meus dits llisquen lentament per sobre de les seves celles i ressegueixen el contorn del nas. Ja dorm. Respiro a fons. M’acosto al seu llit. M’acoto amb molta cautela. Suaument, deixo que el seu cos reposi sobre el matalàs. Retiro les mans. El xumet és al seu lloc. I, just en el moment de marxar per celebrar victòria, veig unes cames que es col·loquen en vertical. Com de manera automàtica, les mans comencen a dansar. La pipa cau. El cos rodola d’un costat a l’altre del llit. Aquells ulls que tant han costat de tancar, s’obren.

Presa 3:

Torno a gronxar, a cantar, a acaronar i a procurar deixar-la al llit. Aquest cop, però, surto tant ràpid com puc de l’habitació i ajusto la porta.

Presa 4:

A la cuina, el Narcís prepara el sopar. “Ja dorm?”, em pregunta. “Crec que sí”, dic amb poc convenciment. Trec les hamburgueses de carabassó i albergínia del seu embolcall. La paella ja està calenta. Tallo uns tronquets de cranc per acompanyar el primer plat. A mig fer, sona una música que em resulta familiar. Descarto la possibilitat que siguin les atraccions, però procuro no creure’m la idea que pugui ser… “L’Aloma plora!”, m’ajuda el Narcís. Respiro fort i m’eixugo les mans. Vaig a l’habitació, amb l’esperança que n’hi hagi prou amb recol·locar la pipa. Penso que no li diré res. Li posaré el xumet i prou. Quan entro, em localitza al primer cop d’ull. Se m’escapa el riure. Com més ric jo, més riu ella.

Presa 5:

- Això no fa riure Aloma, és hora de dormir.
- Aguuuuuu….
- Posa’t tranquil·la i veuràs que aprendràs a adormir-te soleta.
- Jajajajajajaja...
- No, Aloma, no. Va...
- Aaaaaaaaa, aguuuu, jajajaja, uuuuu…

Surto de l’habitació.

Presa 6:

La pipa, fins ara al seu lloc, cau. Sento el soroll des del menjador. Acte seguit, els plors de l’Aloma. Torno a l’habitació. Poso el xumet a lloc. No la miro. Acoto el cap. Ella em busca. Surto de l’habitació i abans de fer dues passes, es repeteix el soroll de xumet caigut. Entro i m’acosto al llit. Em mira i riu, ara més que mai. No puc aguantar el riure. Una mica cansada i força resignada, torno a gronxar. Aquest cop sí. Si us plau...!

Presa 7:

L’Aloma dorm i la deixo al llit.

Presa 8:

El Narcís i jo sopem. Assortit de verdures amb tronquets de cranc i hamburguesa ecològica. Entre nosaltres dos, escarxofada com una marquesa, l’Aloma ens mira. Sembla que entengui que allò són les conseqüències de la seva resistència. Anirà a dormir més tard. Ens mira amb una cara mig enfadada, mig encuriosida per la novetat de la situació. Ens enriolem.

M’acabo el sopar i m’aixeco per gronxar. El Narcís s’ofereix a fer-ho ell, però li confesso que, arribats a aquest punt, es tracta gairebé d’una fita personal.

Presa 9:

Alenteixo el ritme i em disposo a tenir tota la paciència del món. El Narcís és a l’ordinador retocant unes fotos. Les miro mentre gronxo i descobrim una cara molt divertida. Riem. L’Aloma, que ja dormi i aquest cop profundament, es posa a riure. Riu a cor que vols. Riu molt i més que jo. Quan ja gairebé estic a punt de resignar-me i demanar el comodí del pare predisposat, m’adono que està profundament adormida. Riu i dorm amb mateix temps. “Quina nena més hàbil”, dic estofada i sense recordar res del que ha passat fa uns segons…

Presa 10:

Espio a través de la porta ajustada. No m’atreveixo a entrar. Tinc la sensació que tot al meu voltant s’ha convertit en un soroll esgarrifós. Les sabates grinyolen, el Narcís fa temperi amb el teclat, els veïns criden massa, la música de la fira segueix atabalant. Fins i tot el meu respirar em sembla sorollós. La veig. Tota ben posada, amb els bracets doblegats que amaguen la cara. Amb la pipa al seu lloc, fent només una funció decorativa. Les cames quietes i pacients.

M’assec davant l’ordinador cansada. I tranquil·la. I satisfeta. Li recordo al Narcís que me n’he sortit. Obro el portàtil amb ganes de llegir el correu tant a poc a poc com sigui capaç. És llavors quan la veu barcelonina de la senyora de l’antivirus em recorda que la nostra base de dades ha estat actualitzada correctament. Ho diu exagerant les “a” i tant alt com pot…


(Afortunadament, hi ha altres moments en què dorm...)






1 comentari:

  1. Ha, ha, ha! Tots els pares ens hi sentim identificats, t'ho ben asseguro. (I de cara al futur, recorda un nom: Estivill.)

    ResponElimina