DIBUIX A L'AIRE LLIURE

Fa dos caps de setmana, vam fer una sortida al bosc. Viure en un poble té l'avantatge de tenir la natura sempre a disposició. No calen gaires coses per passar un matí entre arbres; només una mica de temps, unes cames valentes i ganes, moltes ganes. Aquell dissabte vam aprofitar el matí per fer un recorregut que fem sovint i que passa entre camps d'ametllers i d'oliveres, vorejant una zona de bosc més atapeït i un parell de granges que afegeixen caliu a la ruta. Després d'un matí com aquell, solem estar d'allò més contents, especialment quan l'Aloma camina tota l'estona i ens fa adonar de com està creixent.

Camina que caminaràs, vam fer una parada en un camp d'ametllers. Vaig explicar a l'Aloma que, quan ella era dins la meva panxa, aquells arbres estaven totalment florits i que el blanc de les flors manava sobre el paisatge. Ara en canvi, el fred de l'hivern ha despullat els arbres, tenyint el camp d'un cert minimalisme. Ens vam acostar als arbres. L'Aloma va quedar sorpresa per l'absència, tant evident, de fulles, i pel fet que encara penjaven algunes ametlles que s'havien assecat. També es va encuriosir amb la forma dels arbres, podats, que segons ella "miraven cap avall, com si estiguessin tristos"... Va ser un matí tranquil, ple d'observacions i de converses que van acompanyar, en tot moment, les nostres passes. 

  

Amb el regust d'aquella sortida, avui hi hem tornat. Aquest cop, però, amb un propòsit diferent: dibuixar aquells ametllers deprimits per la fredor de l'hivern. Una carpeta, cartolines i ceres.

El dibuix al natural activa, forçosament, la capacitat d'observar i d'estar atent a l'entorn que ens envolta. Obliga a confegir les diferents parts en un tot coherent. Demana prendre decisions que reflecteixin la nostra mirada de la natura: Quin color farem servir? De quina mida dibuixarem? Per quines formes ens decantem? És possible reflectir tot el que veiem o notem? Hem de posar límits a la vista? Què ens agrada més? Des d'on ho mirarem?...

Al cap d'una bona estona, quan hem tingut els ametllers acabats, l'Aloma s'ha adonat que predominaven els tons marrons i ha agafat el verd. Però els arbres que teníem al davant no eren verds i això ens ha motivat a buscar-ne algun altre que mantingués aquest color. L'olivera ha complert el propòsit. A diferència de l'ametller, l'olivera manté les fulles i s'exhibeix, frondosa, com si l'hivern no li fes gota de por. Investigant tot allò que ens feia falta, ens hem atrevit, altre cop, a plasmar-la al paper. Aquesta vegada sí: el verd ha guanyat protagonisme.

Ha estat una tarda de connexions. Hem connectat amb la caminada de l'altre dia i li hem donat continuïtat. Hem eixamplat la noció de dibuix, molt més enllà de les propostes que fem dins de casa. Hem creat comparacions entre dos arbres diferents. Hem lligat observació i creació. I, sobretot, hem seguit creant vincle entre nosaltres, enfortint l'interès comú entorn a l'expressió plàstica. Tot un privilegi!

#LECTURES GUARDADES 5# La Maternitat d'Elna

El llibre La Maternitat d’Elna ha de ser guardat. Perquè és una d’aquelles publicacions que, com a mare, no puc ni vull obviar. Perquè és la descripció d’un moment històric terrible i, al mateix temps, l’evidència que “un altre món és possible”. Perquè, en bona part, som el que les circumstàncies de vida han fet de nosaltres. Perquè hem nascut aquí, i ara, enlloc de fa unes dècades, a Elna, però això no ens ha d'estalviar el "voler saber". Perquè parla d’una història que indigna i recomforta al mateix temps. Perquè s’ha de conèixer i no s’ha d’oblidar. Per recollir el passat i per sembrar el futur. El vull guardar per mi i per tu, Aloma. I per tots els que vindran.

Assumpta Montellà narra la història d’una dona suïssa que, amb 25 anys, va salvar cinc-centres noranta-set persones d’una mort segura quan eren nens. Tot va passar entre el desembre de 1939 i l’abril de 1944, en un casalot abandonat de la població d’Elna, a la Catalunya Nord. La protagonista es deia Elisabeth Eidenbenz. Ajudava les dones embarassades dels camps francesos de refugiats: Argelers, Barcarés, Sant Cebrià i Ribesaltes. Les dones republicanes, recloses en aquells camps, tenien poques possibilitats de veure néixer els seus fills en vida. Enmig d’aquest escenari, Elisabeth Eidenbenz salvava vides amb tota la dignitat i al decència que qualsevol persona necessita. Roba neta. Afecte. Llençols. Flors. Bressols. Cançons. Menjar per les mares. Esperança. Llet en pols pels nadons que la necessitessin. Sensibilitat. Normalitat en un context d’absoluta irracionalitat.

Afortunadament, vaig tenir l’ocasió d’assistir a un petit viatge organitzat a la zona dels fets, acompanyada per l’Assumpta Montellà. Va ser un dia molt i molt especial. D’això en fa uns dos anys, però ho recordo com si fos ahir. L’Assumpta té l’habilitat d’explicar un conte que és ben real. Ho fa amb la màgia de la literatura i amb la fugacitat de l’historiadora que porta dins. Si la història de la Maternitat d’Elna és al·lucinant, la història explicada per la seva descobridora esdevé flagrant. 

En arribar, parem davant la platja d'Argelers. Un cartell recorda les atrocitats de la seva història. Parlen de "camps d'acollida". Qui ho ha escrit no ha tingut temps de llegir el llibre; segur... 

La sorra on milers de dones enterraven els seus nadons per poder-los donar una major temperatura. La platja d'Argelers convertida en una platja turística qualsevol. Una platja a la qual la mirada cega dels governants ha fet oblidar el seu passat.

L'aigua salada com a únic recurs per beure i per netejar-se. Al mateix temps, la pitjor frontera física que mai s'hagi pogut orquestrar...

I arribem a Elna, un palauet a les afores del municipi. Una arquitectura plena de possibilitats que van saber aprofitar. No vam poder visitar l'interior a causa del seu mal estat. Les obres de rehabilitació havien començat però l'economia estava posant pals a les rodes. Una llàstima...

“La història de la Maternitat d’Elna ha arribat a la gent del carrer, traspassant les barreres acadèmiques i entrant dins els sentiments de les persones corrents sense deixar de banda el seu rigor històric. Amb aquesta història s’ha constatat que la divulgació és una bona eina per fer de pont entre els historiadors i la seva societat, perquè la memòria històrica no és remoure ferides, sinó un deure que tenim envers els homes i les dones que vindran després de nosaltres. Ells agafaran el relleu del nostre passat, i tenen tot el dret a saber el que va passar. Amb aquest coneixement, els nostres fills convertiran la memòria en una nova categoria moral que els permeti entendre el present, per evitar errors del passat i reorientar el pensament i l’acció, fent que la memòria no sigui només un gest sentimental, sinó també un instrument de futur per construir una societat més justa. No siguem nosaltres qui neguem la llibertat del saber, perquè si algun dia hem de defensar el nostre país que puguem fer-ho amb la força del nostre coneixement, del coneixement de la nostra història”.

Assumpta Montellà. La Maternitat d’Elna en imatges (2008), pàg. 127

Elisabet Eidenbenz va morir a Suïssa, en la més absoluta discreció i penombra. Hauria d’haver mort com una heroïna, però els Estats dels països implicats (Espanya, França i Suïssa) no van saber cridar prou fort. O no van voler, això no em ve de gust pensar-ho. Jo ho dic ben alt i ben clar: MILIONS DE GRÀCIES! Gràcies Elisabeth i, sobretot, gràcies Assumpta per portar-nos a casa aquesta història feta realitat d’un oasis enmig de la sorra.

BOMBONS I ALGUNA COSA MÉS...

És dissabte. La gràcia del dissabte és l'absència de ritme, la possibilitat de planificar el dia de nou i per complet, la il·lusió de compartir en família com a màxim exponent. Ens llevem i l'Aloma pregunta què farem. Intueix que encetem unes hores de possibilitats infinites i ens interroga amb un cert caire imperatiu. Sí. D'alguna manera ens exigeix posar-nos les piles, plantejar-nos un petit objectiu i aprofitar un dels millors moments de la setmana. Li agraïm la iniciativa. Valorem el dia. Plou i fa força fred. Sembla que manaran les activitats d'interior. Potser demà sortirem a xafar bassals, però avui és jornada de reflexió i programem per quedar-nos a casa. Apostem pels bombons. Fa temps que en volem fer i avui sembla que es reuneixen totes les condicions. Anem per feina!

Preparem els ingredients: xocolates de fondre de diferents intensitats (negra, amb llet i blanca), llet (per si convé modificar la textura), melmelada (de codony, que teníem a casa) i coco ratllat. 

També deixem a punt una olla i cassons per a fer al bany maria, així com alguns motlles de silicona o glaçoneres amb diferents formes.

I comença el procés...

Obrim la xocolata i la fem a trossos.

La classifiquem per facilitar el procés de fondre.

La tirem al cassó i ens dediquem una bona estona a veure què passa amb el foc. L'escalfor fa desaparèixer els trossets de xocolata que teníem i els converteix en líquid. Un canvi d'estat que té lloc lentament i demana paciència...

Mentrestant, netegem els motlles.

  

I els omplim amb entusiasme i molta dedicació. Les formes escollides ens obliguen a precisar el nostre moviment, a ajustar-lo per omplir de dolçor cada raconet de les estrelles, els peixos, els cercles... També té lloc la màgia de la combinatòria. Combinem xocolates i formes, de manera que cada forma de bombó tingui un gust personal...

Arriba el torn del coco. Recobrim els bombons, fent treballar la pinça...

I les temptacions cobren vida. I no podem deixar-les en blanc. I tastem i tornem a tastar. I ho fem amb l'actitud crítica del bon cuiner i sense cap tipus de discreció...

Col·loquem els bombons a la nevera. 

Endrecem la cuina... i obrim un altre món de possibilitats i d'experimentació. 

Aprofitem la xocolata sobrant per pintar. La proposta sorgeix sola i en total concordança amb el procés culinari: una tassa de xocolata, les restes de coco ratllat, una cartolina, i forquilles i culleres com a estris per pintar. Sensacional!

Les textures de la xocolata la doten de singularitat. Les culleres i forquilles presenten uns traços diferents als habituals. Els dits, envejosos, no s'estan d'intervenir-hi. 

Si el procés ha estat fantàstic, el resultat és deliciós! 

I la proposta va més enllà de l'experimentació dels materials i els estris, i dóna peu a jugar amb la simetria...

Una simetria que depèn del temps i que mor a mesura que la xocolata torna a solidificar-se... convertint-la en una simetria imperfecta...

Passades unes hores, els bombons acaben d'afegir satisfacció al petit projecte d'aquest matí. Què us semblen?

Entrar a la cuina i sortir-ne. Treballar i experimentar amb el menjar. No es tracta de frivolitzar la importància dels aliments, sinó d'entendre les infinites possibilitats que ens aporten i, precisament per això, el respecte que mereixen. Els productes alimentaris activen totes les nostres destreses: des de l'habilitat culinària fins a la capacitat imaginativa, passant -és clar- per una estimulació sense límits dels nostres sentits!

COLLAGE POST NADALENC

Des dels inicis del bloc, hem anat entrant en aquesta petita família de persones que dediquem bona part del temps lliure a enregistrar i compartir experiències que ens semblen profitoses. De fet, seré ben sincera: aquest bloc existeix perquè molta altra gent va fer el pas -molt abans que jo- de crear blocs amb el mateix propòsit. M'atreviria a dir que la majoria d'entrades que he creat són una còpia d'altres experiències a la xarxa. Avui, per exemple, expliquem una proposta que hem llegit en un dels nostres entorns de referència: Manetes i Cosetes, un bloc ple d'idees interessants, de creativitat, de ganes de compartir amb als fills i de molt de sentit comú. L'activitat que presentem no és ben bé la mateixa, però té com a rerefons un principi que ens va agradar molt i que, adaptat a les nostres capacitats, hem intentat projectar: la reutilització dels papers dels regals de reis.

 [Vegeu l'entrada de Manetes i cosetes, aquest bloc que ens ha fet de "mare"]

El mateix dia de reis, vam anar guardant els retalls aprofitables dels papers de regals. Al vespre, vaig deixar preparada una safata amb: 

> Retalls grans de papers de regal que l'Aloma pogués retallar. 

> Retalls petits, directament tallats de diferents mides per agilitzar el procés del collage. 

> Cintes i llaços que ens poguessin inspirar.

Passats uns dies -i desintoxicats, ja, de tanta adrenalina!-, avui hem trobat un bon moment per presentar la proposta. L'Aloma feia dies que veia la safata preparada i m'havia preguntat per les intencions que tenia. Així que quan avui he insinuat el tema, de seguida ha sigut ben rebut. I ens hem posat mans a la feina!

La idea de retallar li ha semblat molt suggeridora...

... però retallar és difícil per unes mans tant petites i maldestres. Quan ens n'hem cansat, els retalls ja preparats han estat una bona ajuda...!

El procés m'ha sorprès gratament. Ha estat una estona relaxada, i, el que em sembla més important, hem pogut compartir una tasca en igualtat de condicions: enganxant retalls de papers totes dues érem igual d'hàbils (fet que no passa quan, per exemple, pintem o dibuixem plegades!). A més a més, la tècnica del collage obliga a reunir uns elements i a organitzar-los en l'espai pla (el full) amb un cert ordre (el que cadascú esculli). Amb el maneig d'uns simples papers, aconseguim la creació d'una composició original i imaginativa. I tot plegat amb la llibertat de decidir des del primer moment, des del primer retall de paper enganxat. 

...mirar, analitzar formes, escollir els papers adequats, provar, tapar, encolar, enganxar, 

prémer, comprovar, observar, agradar...

I arribar a un resultat final:

Ens ho hem passat bé. Sense complicacions.

PETIT COMIAT

Avui hem dedicat una part del matí a dissenyar algun tipus de comiat per l'Irene i l'Igor, dos cosins que demà agafen un avió per a viure la seva superaventura a Irlanda. És un comiat fàcil, perquè sabem que estaran bé i que la tecnologia ens permetrà estar ben connectats, però no podem evitar aquella estranya sensació "del que es queda"; aquell petit buit, aquella il·lusió continguda de saber que viuran moments molt especials, però que nosaltres en quedarem al marge... Els desitgem molta molta sort. O el que és el mateix: 

...molts moments de sorpresa, d'energia, de dubte, de créixer, de riure, de pensar i de no pensar; de qüestionar i de qüestionar-se. I, sobretot, molts moments inimaginables! Perquè aquesta és la màgia de posar un punt d'inflexió a la teva vida...!

Acomiadar algú no sempre és fàcil. I fer-ho en família encara menys. Amb l'Aloma hi hem pensat i hem arribat a la conclusió que allò simple acaba sent el més bonic. El resultat és molt sincer i diu moltes coses al mateix temps... esperem que us agradi, Irene i Igor! Una abraçada gegant!

MÀGIA DE REIS

El dia de Reis no és només un dia. És la culminació de moltes coses; un procés d'il·lusió concentrada, un "posar a prova" les expectatives, un viure en família, un donar-ho tot de si mateix. Precisament per això el dia de reis és un batibull d'emocions de tot tipus: entusiasme, preocupació, satisfacció, sorpresa, excitació, desbordament, alegria, esgotament. A la família, el vivim d'una manera molt intensa i no deixem escapar cap petit moment de la jornada. Les estripades de papers d'uns i altres. Les iaies que van nervioses. El tiet que es lleva tard. Els canelons i les gambes. El detallet, sempre a punt, per la boira i per la Nuca. El papa i les fotos. Les muntanyes de regals amb un nom que identifica el destinatari. L'amic invisible que fa dies que és visible (per a alguns!). Mosaics de joguines a cada racó. Converses de cotxes, del Barça, de mestres. Discussions, polaritzades, sobre últimes tecnologies. El tortell que tanca l'àpat. Aquell que treu la fava però no se'n recorda mai l'any següent. Són tantes coses que, de fet, podríem escriure l'entrada més llarga i les idees encara brollarien. 

Aquest any 2014, hem viscut el dia d'una forma més intensa. Com si d'un regal es tractés... un regal que hem anat embolicant a poc a poc, amb petits passos plens d'il·lusió, i amb el millor de tots els papers possibles... fixeu-vos-hi!

La carta reis...

Moments de valentia i protagonisme!

El fanalet: una excusa més per reunir-nos i compartit un petit projecte...

Sempre amb el rerefons d'un berenar genial, preparat entre tots!

Brots de llum per il·luminar la cavalcada...

Deixem una petita sorpresa als reis, preparada amb molta cura i entusiasme...!

Els regals ens han arribat d'una forma màgica. 
Quan ens hem llevat, eren tots dins d'una tenda fantàstica. Quin munt de possibilitats! 

I el moment dels grans esforços...

I és que de fet, el dia de Reis és un d'aquells moments familiars en majúscules. Ho és perquè li hem fet i perquè tots tenim clar que volem que continui sent el que és.

AMPOLLES DE NEU

Una proposta més d'aquelles que sorgeixen soles i completament vinculades al temps. Ens hem llevat mandroses; un dia d'aquells "de traspàs" després de les emocions fortes d'aquestes festes. Buscàvem alguna idea que ens animés, però que alhora fos fàcil i diferent. Després d'inspirar-nos al Pinterest, ens hem decantat per les boles de neu. Com que l'envàs rodó és difícil d'aconseguir, l'hem substituït per unes ampolles de sucs de fruita que guardàvem de fa temps. N'hem escollit tres de tamany diferent. Hem reunit diverses purpurines que ja teníem. També hem agafat "paper pinotxo" i una cinta de decoració de Nadal que hem retallat per tal de tenir moltes estrelles per afegir-hi. I ja està...! Material simple i reciclat. Un punt de partida sense complicacions, però que ens ha ofert un dia d'observacions, preguntes i hipòtesis.

Hem començat posant aigua a les tres ampolles. 

La dicotomia buit-ple apareix de manera significativa...

A continuació tenyim l'aigua amb retalls de "paper pinotxo". Hem escollit tres colors -vermell, negre i blanc- per tal de veure diferents comportaments en la barreja d'aigua i colorant (derivat del tipus de paper escollit). Ha estat divertit veure que:

El vermell tenyia, però mantenia la transparència. 
El negre s'apoderava de l'aigua i no deixava veure-hi més enllà. 
El blanc no comportava canvis, és a dir, mantenia per complet les propietats inicials de l'aigua.

Després hem colat l'aigua tenyida per tal d'extreure'n les restes de paper.
Amb l'ajuda d'un embut hem tornat a introduir l'aigua a les ampolles. 

Manipular estris casolans ens ajuda a agafar destresa i a entendre'n el seu ús i funcionament.

Un moment de curiositat durant el procés: 

submergim les mans en l'aigua vermella i també canvien de color!

Afegim les estrelles i la purpurina. 
Veiem com les purpurines escollides tenen comportaments diferents, algunes s'enfonsen de seguida, d'altres suren a la superfície. 
Sacsegem per tal de barrejar-les i veure què passa...

I ens encuriosim amb el resultat... les purpurines baixen com cortines de neu que pretenen atrapar un terra d'estrelles (d'entrada, les estrelles pesen més i s'han acumulat al fons de les ampolles). La purpurina es comporta amb timidesa en l'ampolla negra, com si la foscor despertés algun tipus de contenció. Les altres dues ampolles són un esclat de puntets brillants. Les girem i les tornem a girar. Ens hi fixem bé i ens fem preguntes...

> Per què la purpurina es veu menys en el negre? Per què les estrelles no es veuen gens?

> Algun dels envasos fa moure la purpurina més ràpid que els altres?
> Influeix la mida de l'ampolla?

> Si sacsegem més les ampolles, és possible que la purpurina baixi més a poc a poc?

Tot seguit ens adonem que el moviment és molt ràpid i intentem buscar-hi una explicació: deu ser que l'aigua és poc densa. No som grans científics, però el fet de plantejar hipòtesis i remoure les expectatives inicials és d'allò més divertit. Afegim sal per tal d'augmentar la densitat de l'aigua. No sabem si anem per bon camí, però ens és igual. De fet, l'Aloma no entén massa aquest moment, però s'engresca amb la idea d'afegir sal a les ampolles i veure què passa. Actuem sense coneixement de causa, però el fet de tenir la incertesa i l'error tant a prop ens anima a seguir captivades pel procés.

Afegim la sal en un interessant exercici de precisió i coordinació...

I tornem a verificar el resultat. 
Tombem i regirem les ampolles. 
Ens sembla que hem aconseguit l'efecte desitjat i que l'esclat de neu és més lent... 
O bé es tracta de creure allò que volem que passi? 
Tant se val! Ens agrada encara més...!

I ens amaguem rere les ampolles, seduïdes pel delicat ball de la purpurina i l'aigua...

Pensem, encara, una nova possibilitat... 

> I si refredem les ampolles? 

> El fred incidirà en la velocitat?

Les posem a la nevera i les traiem al cap d'unes hores.

L'Aloma té la idea de posar-les a la taula de llum i ens sembla genial, perquè la fusió de llum, vidre i purpurina augmenta l'espectacularitat. 

Arribats a aquest punt, ens adonem d'una cosa. Les estrelles platejades es comporten diferent en les dues ampolles grans: en la que conté aigua transparent, tendeixen a col·locar-se al fons; en la d'aigua vermella, es situen a dalt de tot de l'ampolla. 

> Què deu passar?

> Influeix l'existència o absència de tint?

> És per què no les hem omplert al mateix nivell i l'aire provoca comportaments diferents?

Seguim observant les ampolles. L'Aloma s'interessa per la negra. Per què és la petita i perquè ens ha quedat amb molt de caràcter!

Les ordenem per mida, les posem planes i les fem girar...

I acabem convertint l'experiència en una classe per a un grupet d'alumnes espavilats. 

Ja ho veieu! El dia prometia insípid, però ha donat prou bons resultats. A vegades penso que ser mare m'ha permès treure la nena que encara porto dins. En algunes propostes gaudeixo tant o més que l'Aloma. I la d'avui n'és un bon exemple. El procés ha estat complex, ple de conceptes que no perseguíem per a una nena de menys de tres anys. Però ens quedem amb la capacitat de plantejar dubtes, d'interrogar-nos i de canviar la realitat. Perquè penso que una pregunta oportuna val més que mil respostes. I... què caram! Perquè veure la mare emocionada amb tres ampolles reciclades, segur que dóna els seus fruits! ;)