El llibre La Maternitat d’Elna ha de ser guardat. Perquè és una d’aquelles publicacions que, com a mare, no puc ni vull obviar. Perquè és la descripció d’un moment històric terrible i, al mateix temps, l’evidència que “un altre món és possible”. Perquè, en bona part, som el que les circumstàncies de vida han fet de nosaltres. Perquè hem nascut aquí, i ara, enlloc de fa unes dècades, a Elna, però això no ens ha d'estalviar el "voler saber". Perquè parla d’una història que indigna i recomforta al mateix temps. Perquè s’ha de conèixer i no s’ha d’oblidar. Per recollir el passat i per sembrar el futur. El vull guardar per mi i per tu, Aloma. I per tots els que vindran.
Assumpta Montellà narra la història d’una dona suïssa que, amb 25 anys, va salvar cinc-centres noranta-set persones d’una mort segura quan eren nens. Tot va passar entre el desembre de 1939 i l’abril de 1944, en un casalot abandonat de la població d’Elna, a la Catalunya Nord. La protagonista es deia Elisabeth Eidenbenz. Ajudava les dones embarassades dels camps francesos de refugiats: Argelers, Barcarés, Sant Cebrià i Ribesaltes. Les dones republicanes, recloses en aquells camps, tenien poques possibilitats de veure néixer els seus fills en vida. Enmig d’aquest escenari, Elisabeth Eidenbenz salvava vides amb tota la dignitat i al decència que qualsevol persona necessita. Roba neta. Afecte. Llençols. Flors. Bressols. Cançons. Menjar per les mares. Esperança. Llet en pols pels nadons que la necessitessin. Sensibilitat. Normalitat en un context d’absoluta irracionalitat.
Afortunadament, vaig tenir l’ocasió d’assistir a un petit viatge organitzat a la zona dels fets, acompanyada per l’Assumpta Montellà. Va ser un dia molt i molt especial. D’això en fa uns dos anys, però ho recordo com si fos ahir. L’Assumpta té l’habilitat d’explicar un conte que és ben real. Ho fa amb la màgia de la literatura i amb la fugacitat de l’historiadora que porta dins. Si la història de la Maternitat d’Elna és al·lucinant, la història explicada per la seva descobridora esdevé flagrant.
Afortunadament, vaig tenir l’ocasió d’assistir a un petit viatge organitzat a la zona dels fets, acompanyada per l’Assumpta Montellà. Va ser un dia molt i molt especial. D’això en fa uns dos anys, però ho recordo com si fos ahir. L’Assumpta té l’habilitat d’explicar un conte que és ben real. Ho fa amb la màgia de la literatura i amb la fugacitat de l’historiadora que porta dins. Si la història de la Maternitat d’Elna és al·lucinant, la història explicada per la seva descobridora esdevé flagrant.
En arribar, parem davant la platja d'Argelers. Un cartell recorda les atrocitats de la seva història. Parlen de "camps d'acollida". Qui ho ha escrit no ha tingut temps de llegir el llibre; segur...
La sorra on milers de dones enterraven els seus nadons per poder-los donar una major temperatura. La platja d'Argelers convertida en una platja turística qualsevol. Una platja a la qual la mirada cega dels governants ha fet oblidar el seu passat.
L'aigua salada com a únic recurs per beure i per netejar-se. Al mateix temps, la pitjor frontera física que mai s'hagi pogut orquestrar...
I arribem a Elna, un palauet a les afores del municipi. Una arquitectura plena de possibilitats que van saber aprofitar. No vam poder visitar l'interior a causa del seu mal estat. Les obres de rehabilitació havien començat però l'economia estava posant pals a les rodes. Una llàstima...
“La història de la Maternitat d’Elna ha arribat a la gent del carrer, traspassant les barreres acadèmiques i entrant dins els sentiments de les persones corrents sense deixar de banda el seu rigor històric. Amb aquesta història s’ha constatat que la divulgació és una bona eina per fer de pont entre els historiadors i la seva societat, perquè la memòria històrica no és remoure ferides, sinó un deure que tenim envers els homes i les dones que vindran després de nosaltres. Ells agafaran el relleu del nostre passat, i tenen tot el dret a saber el que va passar. Amb aquest coneixement, els nostres fills convertiran la memòria en una nova categoria moral que els permeti entendre el present, per evitar errors del passat i reorientar el pensament i l’acció, fent que la memòria no sigui només un gest sentimental, sinó també un instrument de futur per construir una societat més justa. No siguem nosaltres qui neguem la llibertat del saber, perquè si algun dia hem de defensar el nostre país que puguem fer-ho amb la força del nostre coneixement, del coneixement de la nostra història”.
Assumpta Montellà. La Maternitat d’Elna en imatges (2008), pàg. 127
Elisabet Eidenbenz va morir a Suïssa, en la més absoluta discreció i penombra. Hauria d’haver mort com una heroïna, però els Estats dels països implicats (Espanya, França i Suïssa) no van saber cridar prou fort. O no van voler, això no em ve de gust pensar-ho. Jo ho dic ben alt i ben clar: MILIONS DE GRÀCIES! Gràcies Elisabeth i, sobretot, gràcies Assumpta per portar-nos a casa aquesta història feta realitat d’un oasis enmig de la sorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada