31 d’agost del 2012. Festa Major d’Artés. Són les set passades de la tarda.
He quedat amb la Jèssica, la Jana i la Berta. Fa poc que ha trucat la Mome
dient que venia amb l’Arnau. Anem de tard. Allò de sempre: una marranada a mala
hora, un berenar que avui no venia a tomb, el conegut que et saluda a mig camí
perquè feia mesos que no el veies. Accelerem al ritme i arribem a plaça quan l’espectacle
ja ha començat. L’Aloma queda parada. Molta potència acústica la deixa en “stand-by”
i la reunió de tanta gent la sobta. Però passats els cinc primers minuts va trobant
el seu lloc. Les cames comencen a moure’s. El somriure es dibuixa als llavis.
Localitza unes quantes cares conegudes i això li dóna confiança. La música ens
ajuda...però, sobretot, un timbre; una veu que ens és del tot familiar. I un
nom: Jaume Barri!
Passem una hora i mitja immillorable. Combinació de xispa infantil i comèdia
per a adults. Llàstima que el papa encara treballi! L’Aloma balla. Es distreu i
torna a retrobar el ritme. Em mira i es mira. I ho fa amb aquella cara d’haver
descobert el món de “xauxa”. Somric per dins i per fora perquè penso que ser
feliç deu ser això: trobar-se a gust en un lloc, amb una gent i una música que
t’ensenyen a viure. El Jaume ens fa enriolar quan, amb molt d’aire, fa sortir
els pares a ballar. L’Aloma es toca l’orella i em mira, com si s’adonés de la meva
abstracció i em convidés a aterrar. Torno a lloc i escolto. Ara és el torn d’un
tren. Ens hi afegim. Em mira sorpresa i un xic descol·locada. Quan ens posem en
moviment, riu. I torno a mirar-me per dins. Perquè penso molt en tot el que
tinc i gens en el que em falta. El tren s’atura. Ara toca posar-se amb la
samarreta de ratlles passada de moda d’un pare amb cara d’avorrit. Ric per fora
de nou. I entre aquest vai-ve d’emocions internes i sensacions externes, arriba
el Narcís. Fa cara de cansat. Em pregunta per l’espectacle amb un judici previ:
“Què, igual de bé com sempre, oi?”. I faig que sí amb el cap, com responent
aquelles preguntes retòriques que no cal contestar.
S’acaba l’estona folklòrica. Comprem un CD nou: “Cantarelles”. I felicitem
el Jaume pel seu últim disc “Fins al cel”. Ho fem ràpid: hi ha gent que s’espera.
Ell saluda l’Aloma amb dedicació i afecte. Ella fa cara de “superada per la
situació” o de “no entenc res del que passa”.
Arribem a casa. Sopem. Ens relaxem. Busquem la lluna fora al balcó i li
diem bona nit. Porto l’Aloma a dormir. Avui està un xic excitada. Expliquem un
conte. Tanquem el llum i li faig un massatge. El de cada dia. El que comença al
cap i acaba amb uns peus de pell de seda. Aquell que, entremig, deixa espai a
un diàleg que coneixem i que ens recorda fins on ens estimem. Ella em toca els
cabells i s’adorm. Com sempre.
M’aixeco del seu llit. I vaig al menjador pensant que m’he quedat curta.
Que no n’hi ha hagut prou. Obro el disc “Fins al cel”. I, tot i que ja ho havia
llegit abans, m’emociono amb la presentació. M’identifico amb cada paraula i
intenció. I sí, li hauria d’haver agraït al Jaume Barri tot el que ens aporta.
Els primers balls de la nostra filla (d’un munt d’animadors ell és el
preferit!). Els jocs als quals ens convida. L’acompanyament durant les estones
de cotxe. Les lletres d’unes cançons en veu de nen. La mirada d’un pare que vol
fer de pare. El talent de qui treballa pels somriures infantils. La reflexió d’algú
que creu en un món millor (i ho diu cantant!). El convenciment que encara hem
de viure molt i aprendre més. I tant, que m’he quedat curta! Li hauria d’haver
donat unes gràcies grans, molt grans... fins més amunt del cel!!!
