21 de juliol de 2012

TEMPS I GANES


A vegades em renyo a mi mateixa. M’enfado per totes aquelles coses que podria fer i no faig per manca de temps. O perquè m’aferro a aquesta idea i en faig gala com l’excusa perfecta. I escriure el bloc n’és una. M’agrada. Em ve de gust. En gaudeixo. Però sempre trobo un reguitzell de temes que passen per davant: el passeig de l’Aloma, els àpats, la roba per planxar, les programacions de l’escola, els compromisos del cap de setmana o la lectura –efímera i ansiosa- del diari aquells dies que l’hem comprat. En definitiva: que fa més de mig any que no escric, però avui sóc aquí. Plena d’energia i un xic desbordada per tants episodis no narrats.

De tot el que ha passat durant aquest temps, en faré un resum de mama.

L’Aloma ja no passa tot el temps del món al meu costat. Ara compagina el dia entre l’escola bressol, la iaia i nosaltres. Sí: m’he incorporat al món laboral. Amb recança a l’inici i amb empenta tant bon punt començar. I m’ha anat bé. Genial! Recuperar-te a tu com a persona i com a persona que té una professió sempre ajuda a obrir mires. Quan, a més, tens uns companys de feina collonuts tot és més fàcil. 

L’Aloma va deixar enrere els còlics, la intolerància a la lactosa i el neguit exagerat dels primers mesos, i es va convertir en una nena que va anar fent els passos que tocaven. Em reconforta poder dir això. Ara menja quan està bé (que vol dir lliure de mocs, tos i llagues a la boca) i dorm tan com pot (això sí; les nits continuen sent llargues!).

L’Aloma s’està fent gran. Perdoneu la banalitat. Però és que veure que amb tant poc temps siguem capaços d’aprendre tantes coses, em meravella. Avui, és capaç d’estar atenta durant una estona seguida. Segueix un conte i busca tot allò que més l’encisa. Comunica el que pensa, el que li agrada o el que li ve de gust. Es mou. Es mou molt! Camina. Puja i baixa del sofà. Sap caure. Segueix la gran majoria d’ordres simples que li puguis donar. Comença a adonar-se d’allò que li agrada i del que no. Riu molt. Sap ser feliç en la majoria de moments. Plora a vegades, per confirmar que, de tant en tant, allò que li passa li provoca malestar. I balla. Com una condemnada. T’agafa la maneta i flexiona els genolls amb energia mentre et mira amb aquella cara que vol dir “canta’m el jan petit quan balla”. Tira petons, diu adéu... i, quan li preguntes fins on l’estima la mama, aixeca els braços amunt, molt amunt.

-        “Fins al cel” – li falta dir...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada