Fa uns mesos em va caure a les mans un llibre titulat “Elogi de l’educació lenta”, de Joan Domènech Francesc. Aquest autor parla de la necessitat de viure l’educació amb un ritme que cadascú es defineixi, sense fer de la pressa un modus vivendi. Quan el vaig rebre, el vaig considerar interessant. Però és ara, després de ser mare, que m’adono de la importància que tenia. I ho dic perquè ho visc. Penso en el ritme accelerat que duia fa un temps, en el no parar, en la prohibició, autoimposada, d’avorrir-se. En voler ser, saber, fer i conèixer a un ritme que fàcilment provocava intoleràncies. I, de cop i volta, arriba l’aturada. El part posa un punt i final a la manera de viure que tenia fins el moment i n’obra una de nova: la del temps al teu abast. Una vida sense condicions de ritme allegro. Una manera de fer on l’únic que importa és viure-la, sense imposicions de ritme. I tot plegat em fa adonar que això no s’hauria de considerar com un privilegi, sinó com un dret. Així ho vull i així ho vull cultivar. No vull ser una mare estressada, no vull patir pel que no arribo a fer, no vull sentir-me curta de jornal. Vull pensar que el jornal ja el tinc decidit en llevar-me i que l’única feina que tinc és cuidar-te i deixar que em cuidis. Vull avorrir-me i matar les hores mirant-te, tocant-te, escoltant-te, alimentant-te. I fer-ho sense remordiments de mala mare que no et passeja amunt i avall en cotxe i que no et fa fer cinquanta mil coses abans de la banyera del vespre. Vull viure aquest període amb la lentitud que et permet pair bé. Vull assaborir-te i fer de la lentitud virtut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada