ABELLEROLS A TOCAR DE CASA

A vegades vivim amb poc contacte amb la natura, com si fos lluny quan, en realitat, és a tot arreu i a tocar de casa. L'any passat vam fer un descobriment natural interessant: un indret de cria d'uns ocells de colors preciosos, els abellerols. L'emoció ha estat molt major en descobrir, aquest any, que havien tornat.

L'abellerol és un ocell migrador, que arriba a casa nostra a finals de març provinent de l'Àfrica (i torna a marxar a finals d'estiu). Fa uns 28 cm de llarg i té un plomatge molt vistós, amb el cap de color marronós amb un ratlla negra al voltant de l’ull; el coll groc, el pit blau-verdós, les ales marronoses i verdes. El bec és llarg i negre. Les potes són grisoses.

El seu cant és una mena de pruik que repeteix mentre vola. Vola en grups que planegen incansablement a la captura de les seves preses. És insectívor. Caça abelles, vespes, libèl·lules i petits escarabats. Com a curiositat, ens ha agradat descobrir que caça a ple vol i, en el cas de les abelles, n'elimina el fibló abans de donar-lo a les cries per alimentar-les. 

Excava el niu d’1-2 m de profunditat en talussos de terres sedimentàries. El mascle festeja la femella i li porta insectes. Cap al maig, la femella pon de 4-7 ous de color blanc brillant i els incuba durant 3 setmanes. Els pollets triguen al voltant d’un mes a començar a volar. 

Nosaltres hem gaudit de tot el procés: de la descoberta i de la curiositat que genera; de l'exercici de paciència per capturar-ne alguna imatge; de la responsabilitat de guardar distància per no alterar cap element de la seva "normalitat"; de la recerca d'informació i del vincle entre món físic i món tecnològic; de l'observació detallada d'un ocell i de l'intent de plasmar-lo en un dibuix; de l'excitació de compartir aquesta descoberta familiar com si d'un secret es tractés... L'Aloma ha demostrat fer-se gran amb l'experiència i nosaltres...infinitament petits! ;) 

... un cop més, de la natura a casa i de casa a la natura...

ESCAPADA DE TRES DIES

Aquest pont de l'1 de maig hem passat uns dies genials a les terres de l'Ebre, a mig camí entre la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Ha estat una escapada senzilla, per gaudir en família, per conèixer una zona desconeguda i per fer allò que sovint no tenim temps de fer: pedalar, passejar sense rellotge i descansar. Us deixem amb un tastet dels millors paisatges i les millors estones... Recomanacions molt sinceres que podeu tenir en compte si disposeu d'uns dies per programar!

El poble de Paüls

El vent i els cirerers, productes de la terra...

El bosc de Sant Roc (Paüls)

 

 

Bocins de vida animal (esquirols saltant d'arbre en arbre!)

La via verda de la Terra Alta, entre Arnes i Pinell de Brai

Corbera d'Ebre, un testimoni de moments històrics convulsos...

 I estones de parc i més parcs, de relaxar-se gaudint d'allò que més agrada a cadascú...

MOLTA ABRIL...!

Fa dies que no escric al bloc. Hem passat unes setmanes plenes d'emocions fortes i de petites decisions per prendre (encara que algunes no han anat massa lluny). I ara em trobo, de nou, davant l'ordinador, amb la sensació de tenir moltes coses a explicar i muntanyes d'entrades per fer. Tinc pendent una entrada especial per agrair la festa sorpresa d'aniversari que vaig tenir. També m'agradaria parlar-vos de moltes més coses: del carnaval d'aquest any 2014, d'experiències noves que hem fet a casa, de com estem invertint els primers dies de bon temps... Però avui no descriuré res del que us acabo de dir. Hi ha un tema que sobrepassa tot això en importància i que presentem acabat de sortir del forn: una actuació que ens ha omplert d'emocions de tot tipus! No ens hem pogut estar de fer una altra carta. Per tu, Abril! ;)

Hola Abril,

Avui t'he vingut a veure. Després de passar un matí a la platja (aquella de què tu i jo vam parlar en una carta i que tu vas veure fa pocs dies), els papes m'han explicat que a la tarda aniríem a Avinyó a un concert. M'han dit que hi hauria violins, cellos, violes i algun piano. I també m'han dit que hi series tu. M'he posat contenta perquè seguim el teu bloc des de casa i ens ha fet il·lusió veure't allà dalt.

El concert m'ha agradat molt. He convidat les meves iaies i la meva amiga Irina i els seus papes. La música era preciosa i veure'us allà dalt ha estat molt emocionant. Jo he preguntat a la mama si després podríem pujar nosaltres, però m'ha dit que un altre moment ja ho faríem, que avui era el vostre dia. I ben mirat... com ho heu fet per estar tant tranquil·les? Jo m'hauria amagat sota el jersei de la mama! Hem aplaudit molt i molt...he mirat els grans i picaven tant fort de mans que gairebé s'aixecaven voltant de la cadira. Tothom semblava molt feliç. 

La segona part també ha estat divertida. Jugàvem a endevinar quins animals podrien ser cada cançó. I al final, quan ja començàvem a estar una mica cansades, va i ens feu aquella sorpresa del dibuix dels animals! Molt ben pensat! Doncs res... que ens hem sentit de totes maneres: emocionats, sorpresos, contents, alegres... Una tarda ben diferent! I, saps què? El papa i la mama m'han felicitat perquè he estat molt tranquil·la. Continuen dient que tens molta energia i que per això avui m'has ajudat a fer un passet important: perdre la por que tenia fins ara als teatres... com que els veia tant foscos (i un dia vaig veure-hi un dimoni!), només començar ja tenia ganes de marxar a casa. Però avui he vist que en un teatre n'hi passen de tot tipus i que també s'hi pot estar tranquil·la i contenta. I tot plegat gràcies a tu!

T'envio un petó molt gran! Espero que els teus "bolos" vagin endavant. Segur que hi ha molts nens i nenes, papes i mames, avis i iaies que tenen ganes de sentir-vos!!

Una abraçada cantada,

Aloma

PD: Un ocellet m'ha dit que potser compartirem escola. Si és així... ens veiem molt aviat!!!! ;)

SIMETRIES

Avui m'agradaria començar aquesta entrada, citant directament Gabinet de Materials i de Recerca per la Matemàtica a l'Escola (GAMAR), vinculat a la Universitat de Girona i dirigit per Maria Antònia Canals, una deessa del pensament i la pedagogia matemàtica. L'activitat que hem compartit avui s'entén en el marc de la geometria. L'hem introduït com un joc i n'hem gaudit com un passatemps. Però, justament després d'immergir-nos-hi, ens hem adonat de les implicacions matemàtiques que tenia. Ho explico en un text copiat directament del GAMAR. Jo no ho sabria dir millor: 

"La geometria es refereix a fenòmens que transcorren en l’espai, i aquest és potser el subjecte de coneixement més proper a la persona, ja que des del moment de néixer, vivim i actuem immersos en l'espai, i no hi ha cap fet real i concret de la vida que transcorri fora d’ell. Però al mateix temps, l’espai presenta la dificultat de no poder-lo contemplar des de fora, contràriament al que fem amb altres coses que són objecte del nostre estudi. Potser per això l’aprenentatge de la geometria comporta unes dificultats particulars, a vegades difícils d’interpretar i de resoldre.

El coneixement de l’espai és molt ampli i no pas tot és objecte de la geometria. Aquesta s’ocupa només d’alguns aspectes de l’espai, que podem dir que són la posició, les formes (amb una, dues, o tres dimensions) i els canvis de posició o de forma. El seu aprenentatge progressiu per part de la mainada requereix sempre la implicació del seu pensament lògic, altrament no seria matemàtiques, i constitueix l’objecte de la geometria a l’escola".

Les "transformacions" són un element important en aquest aprenentatge d'una "geometria dinàmica". Entenem per transformació:

"Els canvis de forma, o de posició o de totes dues coses, aplicats a les figures d’una, dues o tres dimensions. Cal que tinguem en compte que no estem parlant de canvis físics, sinó de canvis que són com una manipulació dels elements geomètrics en el terreny de les idees, tal com correspon a l’objecte de la matemàtica, que sempre és abstracte. Aquests canvis, moltes vegades són deguts a moviments, però no sempre és així necessàriament; també un mirall pot fer-nos canviar de lloc una cosa encara que només sigui virtualment.

Una transformació geomètrica, com qualsevol operació, ens fa passar d’un element que és la figura inicial, a un altre que és la figura final, seguint unes normes prèviament establertes que són les que defineixen cada tipus de transformació. Perquè, com en les operacions numèriques, n’hi ha de diferents tipus o “famílies”, cadascuna amb les seves característiques i lleis pròpies, i en relació amb unes nocions geomètriques o unes altres".

És en el si de les transformacions que emmarquem l'activitat d'avui. Feia dies que no visitàvem la taula de llum. Avui ho hem fet amb una proposta senzilla: una pila de fotografies (o dibuixos) retallats justament per la meitat, és a dir, per un eix de simetria. 

Algunes de les imatges eren fàcils de reconèixer. D'altres, en canvi, creaven dubtes i empenyien a posar-les directament a la taula i a jugar amb els miralls. 

L'Aloma ha endevinat força ràpid que, posant l'eix de simetria al peu del mirall, aconseguia doblar la imatge i tenir la figura completa. Ha estat divertit veure que apareixia la meitat invisible. I, sobretot, jugar a buscar aquesta línia (eix) i adonar-se que, en qualsevol altra posició, la figura resultant no era "la unitat sencera". 

El joc a partir de simetries ens ha obert moltes possibilitats que podrem seguir explorant: introduir figures amb un eix que no sigui de simetria (i distingir-les respecte les altres!), explorar la simetria amb el nostre cos, buscar múltiples eixos de simetria... Un ventall gran d'idees que, esperem, puguem anar descobrint en forma de joc.

ART EFÍMER: CREACIÓ LÀCTICA

L'art efímer és l'art per no durar. El de consum immediat i fugisser. L'art del procés més que del resultat, com la vida mateixa. Es basa en el principi de la no permanència i de transitorietat. L'objectiu principal no és plasmar la realitat, sinó orquestrar un procés que permeti gaudir del món interior i de l'expressió de sentiments de l'artista. Si l'art tradicional és un art de l'objecte, aquesta nova visió dóna més importància al concepte. Entre les diferents manifestacions d'art efímer, trobem el body art o l'eat art. Es tracta d'una forma de crear que prioritza la implicació personal més que el talent individual. Això fa que sigui molt més assequible per a qualsevol persona o col·lectiu. 

Nosaltres ens hi hem atrevit. Primer, sense saber-ne el nom ni el concepte. Després, convençudes que era una forma genial de seguir disfrutant i expressant! La primera creació fugaç que hem fet podria englobar-se en això que anomenem "eat art", és a dir, la idea de crear utilitzant algun aliment com a idea de base.

Agafem llet i colorant alimentari.

Col·loquem la llet en una superfície força plana (plat, safata, etc.). Amb l'ajuda d'un comptagotes o d'un pinzell, fem taques a la superfície de la llet. Procurem no remoure gaire per tal que no es barregin les taques. 

Quan decidim que hi ha prou color, afegim una gota de sabor de rentar els plats i observem què passa: el sabó fa que les taques de color acumulades a la superfície tendeixin a buscar els laterals del recipient. L'explicació científica del procés té a veure amb la tensió superficial. L'Aloma no entén el raonament científic, però percep la idea de transformació i de moviment, i s'esforça per controlar el pols i fer unes taques que no es barregin entre elles. Sent curiositat pel sabó i, quan l'introduïm, observa entusiasmada el que ha passat amb els colors. És com si el quadre inicial hagi canviat gairebé del tot... 

Provem de plasmar l'espectacle de colors i moviment en un paper. Primer, ho fem en un full d'aquarel·la, molt més absorbent, sucant directament del plat de llet i taques. Però el resultat és mediocre o, almenys no ens convenç. Després ho intentem en papers de cuina, tacant amb el colorant alimentari i fent proves amb el sabó.

Aquest cop l'espectacle de colors és major, però no reflecteix l'experiència que hem fet, ja que la connexió entre la llet, el colorant i el sabó no queda reflectida. Tot plegat ens reitera la idea de fons d'aquesta entrada: l'art efímer és l'art del moment. Tractar d'enregistrar-lo és provar de destruir-ne l'essència. Ho hem viscut així.

DIBUIX A L'AIRE LLIURE

Fa dos caps de setmana, vam fer una sortida al bosc. Viure en un poble té l'avantatge de tenir la natura sempre a disposició. No calen gaires coses per passar un matí entre arbres; només una mica de temps, unes cames valentes i ganes, moltes ganes. Aquell dissabte vam aprofitar el matí per fer un recorregut que fem sovint i que passa entre camps d'ametllers i d'oliveres, vorejant una zona de bosc més atapeït i un parell de granges que afegeixen caliu a la ruta. Després d'un matí com aquell, solem estar d'allò més contents, especialment quan l'Aloma camina tota l'estona i ens fa adonar de com està creixent.

Camina que caminaràs, vam fer una parada en un camp d'ametllers. Vaig explicar a l'Aloma que, quan ella era dins la meva panxa, aquells arbres estaven totalment florits i que el blanc de les flors manava sobre el paisatge. Ara en canvi, el fred de l'hivern ha despullat els arbres, tenyint el camp d'un cert minimalisme. Ens vam acostar als arbres. L'Aloma va quedar sorpresa per l'absència, tant evident, de fulles, i pel fet que encara penjaven algunes ametlles que s'havien assecat. També es va encuriosir amb la forma dels arbres, podats, que segons ella "miraven cap avall, com si estiguessin tristos"... Va ser un matí tranquil, ple d'observacions i de converses que van acompanyar, en tot moment, les nostres passes. 

  

Amb el regust d'aquella sortida, avui hi hem tornat. Aquest cop, però, amb un propòsit diferent: dibuixar aquells ametllers deprimits per la fredor de l'hivern. Una carpeta, cartolines i ceres.

El dibuix al natural activa, forçosament, la capacitat d'observar i d'estar atent a l'entorn que ens envolta. Obliga a confegir les diferents parts en un tot coherent. Demana prendre decisions que reflecteixin la nostra mirada de la natura: Quin color farem servir? De quina mida dibuixarem? Per quines formes ens decantem? És possible reflectir tot el que veiem o notem? Hem de posar límits a la vista? Què ens agrada més? Des d'on ho mirarem?...

Al cap d'una bona estona, quan hem tingut els ametllers acabats, l'Aloma s'ha adonat que predominaven els tons marrons i ha agafat el verd. Però els arbres que teníem al davant no eren verds i això ens ha motivat a buscar-ne algun altre que mantingués aquest color. L'olivera ha complert el propòsit. A diferència de l'ametller, l'olivera manté les fulles i s'exhibeix, frondosa, com si l'hivern no li fes gota de por. Investigant tot allò que ens feia falta, ens hem atrevit, altre cop, a plasmar-la al paper. Aquesta vegada sí: el verd ha guanyat protagonisme.

Ha estat una tarda de connexions. Hem connectat amb la caminada de l'altre dia i li hem donat continuïtat. Hem eixamplat la noció de dibuix, molt més enllà de les propostes que fem dins de casa. Hem creat comparacions entre dos arbres diferents. Hem lligat observació i creació. I, sobretot, hem seguit creant vincle entre nosaltres, enfortint l'interès comú entorn a l'expressió plàstica. Tot un privilegi!

#LECTURES GUARDADES 5# La Maternitat d'Elna

El llibre La Maternitat d’Elna ha de ser guardat. Perquè és una d’aquelles publicacions que, com a mare, no puc ni vull obviar. Perquè és la descripció d’un moment històric terrible i, al mateix temps, l’evidència que “un altre món és possible”. Perquè, en bona part, som el que les circumstàncies de vida han fet de nosaltres. Perquè hem nascut aquí, i ara, enlloc de fa unes dècades, a Elna, però això no ens ha d'estalviar el "voler saber". Perquè parla d’una història que indigna i recomforta al mateix temps. Perquè s’ha de conèixer i no s’ha d’oblidar. Per recollir el passat i per sembrar el futur. El vull guardar per mi i per tu, Aloma. I per tots els que vindran.

Assumpta Montellà narra la història d’una dona suïssa que, amb 25 anys, va salvar cinc-centres noranta-set persones d’una mort segura quan eren nens. Tot va passar entre el desembre de 1939 i l’abril de 1944, en un casalot abandonat de la població d’Elna, a la Catalunya Nord. La protagonista es deia Elisabeth Eidenbenz. Ajudava les dones embarassades dels camps francesos de refugiats: Argelers, Barcarés, Sant Cebrià i Ribesaltes. Les dones republicanes, recloses en aquells camps, tenien poques possibilitats de veure néixer els seus fills en vida. Enmig d’aquest escenari, Elisabeth Eidenbenz salvava vides amb tota la dignitat i al decència que qualsevol persona necessita. Roba neta. Afecte. Llençols. Flors. Bressols. Cançons. Menjar per les mares. Esperança. Llet en pols pels nadons que la necessitessin. Sensibilitat. Normalitat en un context d’absoluta irracionalitat.

Afortunadament, vaig tenir l’ocasió d’assistir a un petit viatge organitzat a la zona dels fets, acompanyada per l’Assumpta Montellà. Va ser un dia molt i molt especial. D’això en fa uns dos anys, però ho recordo com si fos ahir. L’Assumpta té l’habilitat d’explicar un conte que és ben real. Ho fa amb la màgia de la literatura i amb la fugacitat de l’historiadora que porta dins. Si la història de la Maternitat d’Elna és al·lucinant, la història explicada per la seva descobridora esdevé flagrant. 

En arribar, parem davant la platja d'Argelers. Un cartell recorda les atrocitats de la seva història. Parlen de "camps d'acollida". Qui ho ha escrit no ha tingut temps de llegir el llibre; segur... 

La sorra on milers de dones enterraven els seus nadons per poder-los donar una major temperatura. La platja d'Argelers convertida en una platja turística qualsevol. Una platja a la qual la mirada cega dels governants ha fet oblidar el seu passat.

L'aigua salada com a únic recurs per beure i per netejar-se. Al mateix temps, la pitjor frontera física que mai s'hagi pogut orquestrar...

I arribem a Elna, un palauet a les afores del municipi. Una arquitectura plena de possibilitats que van saber aprofitar. No vam poder visitar l'interior a causa del seu mal estat. Les obres de rehabilitació havien començat però l'economia estava posant pals a les rodes. Una llàstima...

“La història de la Maternitat d’Elna ha arribat a la gent del carrer, traspassant les barreres acadèmiques i entrant dins els sentiments de les persones corrents sense deixar de banda el seu rigor històric. Amb aquesta història s’ha constatat que la divulgació és una bona eina per fer de pont entre els historiadors i la seva societat, perquè la memòria històrica no és remoure ferides, sinó un deure que tenim envers els homes i les dones que vindran després de nosaltres. Ells agafaran el relleu del nostre passat, i tenen tot el dret a saber el que va passar. Amb aquest coneixement, els nostres fills convertiran la memòria en una nova categoria moral que els permeti entendre el present, per evitar errors del passat i reorientar el pensament i l’acció, fent que la memòria no sigui només un gest sentimental, sinó també un instrument de futur per construir una societat més justa. No siguem nosaltres qui neguem la llibertat del saber, perquè si algun dia hem de defensar el nostre país que puguem fer-ho amb la força del nostre coneixement, del coneixement de la nostra història”.

Assumpta Montellà. La Maternitat d’Elna en imatges (2008), pàg. 127

Elisabet Eidenbenz va morir a Suïssa, en la més absoluta discreció i penombra. Hauria d’haver mort com una heroïna, però els Estats dels països implicats (Espanya, França i Suïssa) no van saber cridar prou fort. O no van voler, això no em ve de gust pensar-ho. Jo ho dic ben alt i ben clar: MILIONS DE GRÀCIES! Gràcies Elisabeth i, sobretot, gràcies Assumpta per portar-nos a casa aquesta història feta realitat d’un oasis enmig de la sorra.