1 de novembre de 2013

PANELLETS

Tothom qui valori les tradicions, viurà amb entusiasme els dies de Tots Sants. Temps de castanyes, moniatos i panellets. Temps de família i de compartir. A casa, els panellets signifiquen un punt important de comunió familiar. La iaia Mercè -ja besàvia- ha persistit a conservar aquesta herència gastronòmica. "Aquest any ja és l'últim", afirma cada any. "L'any vinent en comprarem uns quants i llestos", afegeix tot queixant-se que "els pinyons són caríssims". Però el cert es que passen els mesos i cada octubre obre els mateixos interrogants: "Quanta ametlla vam comprar l'any passat?", "Quan s'han de fer bullir les patates?", "De la xocolata te'n cuidaràs tu?"...

I arriba el dia i la iaia Pepita s'afanya a lligar la pasta. La cassola de terrissa s'omple d'aromes irresistibles. La besàvia Mercè prepara l'artilugi per a tutoritzar els panellets de pinyons. Totes dues es queixen -ho ser!- de la meva poca puntualitat. I arribo jo i la fàbrica ja funciona. Les mans dansen combinant compassos. I aquella massa es transforma, passant de la inconcreció a la forma; del tot a les parts. Petites pilotes amb perfils diversos -codony, pinyons, coco, xocolata- dibuixen simetries gairebé perfectes damunt les safates del forn.

I ens endinsem, de nou, en l'eterna discussió de la cocció. El forn per dalt, el forn per baix, que si massa calent, que si massa poc. Els panellets prenen vida, com si l'escalfor els dotés d'entitat pròpia. I, immerses en el debat de cada any, alguna filera que es crema i fa aflorar la por que "quedin massa secs" o "poc cuits". 

Una estona que transcorre com la pel·lícula que ja has vist i que cada any tornes a mirar. I ho fas per tot el que t'aporta en el terreny de la reafirmació personal. Sabent que som el que compartim, i que vivim immersos en la necessitat de petits projectes que alimentin la vida en la nostra comunitat de referència. Per això fem panellets: perquè són l'excusa i el punt de trobada de diverses històries personals. Aquest any, amb l'Aloma, hem coincidit quatre generacions en una cuina. Quatre dones amb un doble propòsit: endolcir el dinar del dia 1 de novembre i enfarinar-lo amb un somriure de satisfacció que, com sempre, ens recordi que "aquest any ens han quedat molt bons!".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada