Avui és un dia de coincidències. D'una banda, és el dia en què hem commemorat l'afusellament de Lluís Companys. D'altra banda, m'ha caigut a les mans una ressenya que vaig fer fa un parell d'anys d'un llibre que he llegit més d'un cop. Es tracta d'una novel·la que ha marcat un abans i un després en la meva experiència lectora... M'ha semblat que la conjuntura mereixia un lloc en la secció de "Lectures guardades".
La novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano, mereix tot tipus d'elogis. Amb un estil directe i una capacitat d'empatia extraordinària, narra el dia a dia de la postguerra en un poble fictici del Pallars Sobirà. Records, tergiversacions, heroïcitats i covardies personals. Els fets interpel·len uns personatges que, enfrontats per la divisió entre maquis i falangistes, viuen esdeveniments d'inusitada ferocitat.
La història humana parla per si sola. Els personatges assoleixen autonomia i, per moments, tens la impressió que traspassen la tutela de l'autor. El caràcter popular dels protagonistes, així com el seu component humà, deixen en segon terme un exercici brutal de documentació. Al mateix temps, obren les portes a viure la trama argumental a flor de pell. He tingut por essent el Ventureta. He enyorat la filla esdevenint l'Oriol Fontelles. M'he tornat frívola quan pensava des de l'Elisenda. He comprès la necessitat de matar quan parlava el Joan Carmaniu. Fins i tot he sentit el mal al pit en ser una mestra que vol remuntar la seva vida i comença per reconstruir la dels altres.
Però Les veus del Pamano no és només una gran història humana; és també una gran obra literària. L'estil narratiu és absolutament absorbent. Els canvis de narrador confereixen intriga a la trama d'esdeveniments. L'ús de diferents registres -des de la popularitat del Pere Serrelac fins a l'entelèquia falangista, passant per la prudència lingüística del Jacinto- dota la història de realisme. A més, els judicis de valor introduïts entre parèntesis donen força als personatges -Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm).
Tanmateix, el recurs literari més sorprenent és el tractament que Cabré fa del temps. Com si d'un xiclet es tractés, el temps s'estira i s'arronsa a voluntat de l'autor. Podem trobar frases començades l'any 2002 i acabades el 1942. A banda de captar l'atenció del lector, intueixo que, darrere d'aquest recurs, s'amaga la voluntat de relativitzar el temps. Allò que realment importa no és el moment en què tenen lloc els esdeveniments, sinó les repercussions d'uns fets que traspassen generacions. Només cal fixar-se en les conseqüències emocionals, polítiques, ideològiques, socials i familiars del tret a l'ull del Ventureta i en com això configura el paisatge sentimental de diverses generacions.
Més elogis, ara referents a un dels missatges implícits a la novel·la. Cabré reflexiona astutament sobre el poder. Elisenda Vilabrú és el màxim exponent del poder fàctic; la veu oficial dels esdeveniments. I el poder fàctic decideix qui fa d'alcalde, qui pot viure i qui ha de morir, i qui pot ser beatificat encara que la veritat contradigui tota convicció divina! L'Elisenda decideix el que es pot saber i el que no. Ara i sempre mentre sigui vivia. Passi el que passi, el poder sempre està en mans dels mateixos, per molt que sembli que les coses canviïn. El poder fàctic és el que escriu la versió oficial de la història, que no necessàriament ha de ser la veritable. Trenta anys després, quan el mestre ja no es diu Oriol, sinó Tina, el poder -ara cec- segueix a les mateixes mans.
Finalment, des d'un terreny més personal, la novel·la m'ha fet plantejar per què llegeixo. Fins fa poc, havia trobat respostes estereotipades sobre la importància de formar-se culturalment. Ara, i en un exercici de sinceritat personal, m'he adonat que llegeixo per sentir allò que penso, que m'amoïna, que temo, que m'alegra o que m'entristeix. Llegir m'ajuda a construir-me personalment. Probablement llegeixo per compensar el que no he viscut. Sense dubte, aquesta novel·la m'ha ajudat molt a viure.
Una petita joia creativa. Mereix, sense dubte, un bon lloc al prestatge i a la memòria. Gràcies, Jaume, per recordar-nos que el passat no ha mort.
LES VEUS DEL PAMANO
-Quants llibres!
-Són d'història.
-Els has llegit tots?
-Els he viscut tots.
Jo, un desaparegut
La novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano, mereix tot tipus d'elogis. Amb un estil directe i una capacitat d'empatia extraordinària, narra el dia a dia de la postguerra en un poble fictici del Pallars Sobirà. Records, tergiversacions, heroïcitats i covardies personals. Els fets interpel·len uns personatges que, enfrontats per la divisió entre maquis i falangistes, viuen esdeveniments d'inusitada ferocitat.
La història humana parla per si sola. Els personatges assoleixen autonomia i, per moments, tens la impressió que traspassen la tutela de l'autor. El caràcter popular dels protagonistes, així com el seu component humà, deixen en segon terme un exercici brutal de documentació. Al mateix temps, obren les portes a viure la trama argumental a flor de pell. He tingut por essent el Ventureta. He enyorat la filla esdevenint l'Oriol Fontelles. M'he tornat frívola quan pensava des de l'Elisenda. He comprès la necessitat de matar quan parlava el Joan Carmaniu. Fins i tot he sentit el mal al pit en ser una mestra que vol remuntar la seva vida i comença per reconstruir la dels altres.
Però Les veus del Pamano no és només una gran història humana; és també una gran obra literària. L'estil narratiu és absolutament absorbent. Els canvis de narrador confereixen intriga a la trama d'esdeveniments. L'ús de diferents registres -des de la popularitat del Pere Serrelac fins a l'entelèquia falangista, passant per la prudència lingüística del Jacinto- dota la història de realisme. A més, els judicis de valor introduïts entre parèntesis donen força als personatges -Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm).
Tanmateix, el recurs literari més sorprenent és el tractament que Cabré fa del temps. Com si d'un xiclet es tractés, el temps s'estira i s'arronsa a voluntat de l'autor. Podem trobar frases començades l'any 2002 i acabades el 1942. A banda de captar l'atenció del lector, intueixo que, darrere d'aquest recurs, s'amaga la voluntat de relativitzar el temps. Allò que realment importa no és el moment en què tenen lloc els esdeveniments, sinó les repercussions d'uns fets que traspassen generacions. Només cal fixar-se en les conseqüències emocionals, polítiques, ideològiques, socials i familiars del tret a l'ull del Ventureta i en com això configura el paisatge sentimental de diverses generacions.
Més elogis, ara referents a un dels missatges implícits a la novel·la. Cabré reflexiona astutament sobre el poder. Elisenda Vilabrú és el màxim exponent del poder fàctic; la veu oficial dels esdeveniments. I el poder fàctic decideix qui fa d'alcalde, qui pot viure i qui ha de morir, i qui pot ser beatificat encara que la veritat contradigui tota convicció divina! L'Elisenda decideix el que es pot saber i el que no. Ara i sempre mentre sigui vivia. Passi el que passi, el poder sempre està en mans dels mateixos, per molt que sembli que les coses canviïn. El poder fàctic és el que escriu la versió oficial de la història, que no necessàriament ha de ser la veritable. Trenta anys després, quan el mestre ja no es diu Oriol, sinó Tina, el poder -ara cec- segueix a les mateixes mans.
Finalment, des d'un terreny més personal, la novel·la m'ha fet plantejar per què llegeixo. Fins fa poc, havia trobat respostes estereotipades sobre la importància de formar-se culturalment. Ara, i en un exercici de sinceritat personal, m'he adonat que llegeixo per sentir allò que penso, que m'amoïna, que temo, que m'alegra o que m'entristeix. Llegir m'ajuda a construir-me personalment. Probablement llegeixo per compensar el que no he viscut. Sense dubte, aquesta novel·la m'ha ajudat molt a viure.
Una petita joia creativa. Mereix, sense dubte, un bon lloc al prestatge i a la memòria. Gràcies, Jaume, per recordar-nos que el passat no ha mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada