TARDA DOLÇA

“Que tens una idea, mama?” Em pregunta l’Aloma. És una tarda llarga d’estiu. La calor la fa més llarga. Hem passat el matí a la piscina. La resta de jornada es presenta buida de plans. Obro l’ordinador disposada a buscar alguna recepta fàcil que ens permeti tocar i remenar. I entre dolços, trobo la possibilitat àgil, però atractiva, de fer piruletes. Ens engresquem de seguida (http://www.cuinaperllaminers.com/2009/09/piruletes-de-caramel.html).

Fem llista del que necessitem: caramels durs, bastonets, paper de forn.

Sortim al supermercat a comprar. Fa una calor terrible i ens afanyem a tornar a casa.

Un paquet gegant de caramels és un atractiu enorme. Dediquem una bona estona a jugar amb els caramels... deixem espai al joc simbòlic.

Desemboliquem i desemboliquem... un exercici sensacional de motricitat fina!

 

Fem paquets de tres per tal de fer les piruletes. És una feina difícil, però entre totes dues ens en sortim!

Gaudim de l’art de la combinatòria de colors!

En un moment determinat, l’assaig-error ens porta a una descoberta: els bastonets que hem comprat per fer de pal no es claven! Deduïm que necessitem fondre els caramels...

Observem la màgia d’una transformació per escalfor! Parlem del forn, dels seu ús i de la precaució que hi hem de tenir.

El joc segueix. Fem fileres... fem cucs... inventem formes noves...

I agrupem per colors!

Ens engresquem amb el resultat final... quin goig!

Trobem interessant allò que no ho sembla... i juguem amb els papers dels caramels..

I, per acabar-ho encara millor, compartim la nostra petita obra!

Els sopars familiars a la fresca són especials. Moments per estar amb els més pròxims. Estones de conversa sense pressa, sense condicions. Discussions, sarcasme, ironia. Bon humor. Bon ambient. Aquest cop, nosaltres aportem dolçor i satisfacció. Un enorme plaer!

#LECTURES GUARDADES 1# L’estiu que comença

La maternitat va suposar un punt i apart a la meva vida lectora. Amb la teva arribada, Aloma, les preocupacions van canviar i l’escala de prioritats va ressituar-se. Llegir va passar a un segon terme i, en general, m’ha vingut poc de gust fer-ho durant tot aquest temps. Des de fa uns mesos (un any a tot estirar!) m’he esforçat per recuperar el “deler” per la lectura. Però m’he vist en baixa forma, com si el fet d’haver estat tant temps a la banqueta em retingués desmotivada. Per sort, aquest estiu han coincidit dos elements importants: petites estones de calma i una novel·la que m’ha captivat com en el millor dels vells dies lectors. Amb un sensacional regust de boca, penso que és el moment d’inaugurar secció al bloc. “Lectures guardades” serà un espai on emmagatzemar tots aquells llibres que algun dia voldré recomanar (o rellegir!). Una petita biblioteca personalitzada. La meva biblioteca. El meu raconet on deixar-me anar...la teva herència.

L’Estiu que comença, de Sílvia Soler, és un d’aquells llibres “in crescendo”; una novel·la que agafa ritme i que t’atrapa més enllà de la contraportada. Si quan acabes et preguntes el “perquè” d’aquesta atracció, és fàcil trobar respostes. Per la senzillesa. Per les històries humanes. Per la frescor. Per uns personatges que acaben sent teus. Per la quotidianitat. Per la capacitat d’introspecció. Per l’empatia feta virtut. Per la sana necessitat de vincle afectiu. Per ser una història atemporal. Perquè algun dia el llegiràs, Aloma, i en gaudiràs tant com jo. Perquè puguis arribar a trobar el teu Andreu, la teva Rosa, la teva Elivira, la teva Júlia. Perquè algun Sant Joan puguis brindar eufòrica per l’estiu que comença. I perquè, en aquest camí del creixement personal, trobis una flor –potser de magnòlia- que t’acompanyi.

Val molt la pena.

PURIBETS

Alguna cosa passa pel camí de fer-se gran. Alguna cosa que es perd, que s’oblida, que es menysté. Algun error de fàbrica ens obliga a deixar enrere aquells éssers creatius, imaginatius i transparents que tots hem estat de nens. Hi ha qui en conserva alguna cosa, però són ben pocs els afortunats. Tenir fills ens permet retornar a aquesta essència. Nosaltres, pare i mare, ho hem fet avui, posant salsa a un dels primers jocs imaginatius de la nostra filla...

Fa dies que l’Aloma parla dels “puribets”. El primer cop que vam sentir la paraula, ens vam fer els sords, donant per descomptat que es referia a alguna cosa que en aquell moment no sabíem desxifrar. En una altra ocasió, ens va semblar que jugava a canviar el gènere d’un article consumible que la fascina: les "puribetes" (=piruletes). Aquest vespre, però, ens hem adonat que no era així. Els “puribets” tenen entitat pròpia!

Estàvem acabant de sopar. L’Aloma ja havia fet les postres i, com sempre, començava a tenir el cul inquiet d’estar tanta estona assentada a taula. Ens ha semblat bé que s’aixequés i jugués a la cuineta, com acostuma a triar en aquest moment del dia. Ha tret la vaixella i la coberteria. Es disposava a parar taula (cosa que li encanta!), però s’ha aturat sobtadament, com aquell qui té els deures per fer i se n’adona. Ha agafat una olla. L’ha posat damunt del fogó i ha encès el botó de la vitroceràmica (les cuines d’avui en dia són molt sofisticades!). Ha agafat el setrill i hi ha tirat un raig d’oli. I, com si demanés permís per seguir, ens ha vingut a comunicar el menú del dia: “Faré puribets, papa!”. El Narcís i jo ens hem mirat. Per sort ja teníem una pista més: eren una recepta de cuina!

Vet aquí el secret! Per fer “puribets” només cal barrejar un bon munt d’ingredients en una paella. Cigrons. Macarrons. Pa. Taronja. Ceba. Tot amanit amb sal, sucre, oli i pebre. El toc especial el donen la dedicació, la paciència, i les ganes. Amb això, l’èxit culinari està garantit!

Ens hem menjat els “puribets”. El gust era sensacional i nosaltres hi hem posat la salsa! Hem recollit la cuineta i hem entrat en la dialèctica habitual per fer camí cap al llit. Ha anat a dormir amb el seu pare. M’han deixat amb un somriure. Avui els “puribets” han estat un plat a taula. Vés a saber si demà seran un indret, un objecte o un company. M’ha vingut a la memòria el Miquel, un amic imaginari que em va acompanyar durant força temps i que tenia “fregits” els meus pares perquè apareixia en qualsevol conversa. Qui sap... potser els “puribets” retornen en alguna altra ocasió. Tant se val si els hem de “devorar”, “tocar”, “pentinar”, “escoltar” o “consolar”. Els estarem esperant amb els braços oberts...

JOGUINES ESPECIALS

En temps d'abundància, acostuma a ser complicat trobar espais buits al pis. Les joguines se'ns acumulen i no és fàcil mantenir el criteri de qualitat i quantitat. No sempre ho aconseguim. A casa procurem tenir-ne poques a la vista, però que cridin l'atenció. De totes elles, n'hi ha una de molt especial i, ves per on!, és d'autoconfecció!

Tot va començar amb unes caixes de cartró d'uns prestatges per casa...

La proposta va anar sorgint, mig de la intuïció, mig de la il·lusió del papa...

    

    

    

El resultat final i les cares de satisfacció...!!!

I la diversitat d'usos i de bons moments:

  

 Un espai per al joc simbòlic

   

... un amagatall...

 

 

... una invitació al joc motriu...

 ... i a la lectura, al descans, a la provocació... els usos són infinits i l'estima que tenim a aquesta caseta també!

EXPLORAR

Com a mare, sovint tinc la sensació de “fer poc” per la meva filla; aquella impressió –em sembla que compartida!- que el temps s’escola sense treure’n el màxim profit. Quan tinc aquest tipus de pensaments, em reconforta revisar les fotos i adonar-me que sabem viure amb intensitat.

Un dia d’aquests, ordenant imatges relacionades amb el joc, em vaig adonar de la diversitat d’activitats d’experimentació que hem pogut compartir. Explorant ens hem obert al món i a les seves impressions. Hem arrossegat, tirat, recollit, tibat, estripat, rodolat, rascat... Hem descobert com es porten els objectes en l’espai. Hem donat usos no convencionals a objectes que sí que ho eren. I, sobretot, ens hem comunicat i entusiasmat!

 La facilitat per embolicar-se...

...la passió pels estris de cuina...

...les primeres construccions amb alçada...

...tapar, destapar, amagar, amagar-se i trobar-se de nou!

I fer volar la imaginació!

EL NOM, EL MÓN

Deixo aquí una petita joia del dia a dia... l'alegria d'obrir el diari i veure que algú ha dedicat uns instants a pensar i escriure coses boniques del nom que has escollit per la teva filla. Una d'aquelles sorpreses que guardes retallades en un calaix del menjador...

EL NOM, EL MÓN

SILVIA SOLER | Actualitzada el 11/05/2013 00:00

Aloma

La majoria de les nenes, noies, dones que es diuen Aloma deuen el seu nom a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. La majoria s'enerven quan diuen el seu nom i l'interlocutor els pregunta: "Paloma?" La majoria han sentit la curiositat de rellegir aquesta escena en què la Rodoreda explica que la seva protagonista es deia Aloma perquè ho havia volgut un oncle de la seva mare, un home gran i respectat que llegia Ramon Llull havent sopat i que el dia del bateig va dir: "He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es diu Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom". I l'escriptora afegeix: "A la mare li va agradar i a l'hora del refresc va fer minvar la gatzara: no crideu tant, que Aloma dorm".

La majoria de les noies que es diuen Aloma descobreixen, en llegir aquesta escena, d'on va treure Rodoreda aquest nom, que potser intuïen inventat. El vell oncle de la novel·la llegia Llull havent sopat. I saben que tot ve de l'obra de Ramon Llull Llibre d'Evast e Aloma e de Blaquerna son fill, conegut senzillament com a Blanquerna . Però tornant a la novel·la de Mercè Rodoreda, ens crida l'atenció que Aloma, doncs, hagi estat batejada com a Àngela (Rosa i Maria). Però ningú mai no li diu aquest nom.

I d'aquí saltem a La plaça del Diamant, amb la popularíssima Colometa, que no es diu així, que en realitat es diu Natàlia. És el seu home, el Quimet, qui li omple la casa de coloms i li canvia el nom per Colometa. I, en canvi, a El carrer de les Camèlies, la Rodoreda escriu que a la protagonista la van trobar acabada de néixer, amb un tros de paper "estripat de qualsevol manera" en què hi havia escrit en llapis Cecília Ce. "Es notava que no havia pogut acabar d'escriure el nom perquè quan escrivia Ce la mà li tremolava, ho havia escrit plorant". I aquí l'autora que a l'Àngela li diu Aloma i a la Natàlia Colometa, decideix que "per respecte, en el registre em van posar tal com anava escrit: Cecília Ce".

PAS DEL TEMPS...

Els dies passen d'una manera vertiginosa. Ja fa gairebé més d'un any que no he publicat cap entrada. I no és pas per falta de material! Però el rellotge avança i sovint costa trobar "aquell moment" per posar-se a escriure tranquil·lament. M'enfado amb mi mateixa quan hi penso, perquè m'agradaria omplir el bloc de moments guardats i no ho acabo d'aconseguir. 

L'Aloma ja té més de 2 anys. Està genial! Camina, salta, balla, escolta, imita, toca, explora, juga... i parla! A nosaltres ens cau la baba quan ens parem a pensar en l'evolució del llenguatge! Quanta màgia!

Plena de bons propòsits, crec que aquest estiu podré anar una mica més al dia amb el bloc. Mentrestant, us deixo amb unes quantes experiències que han tingut lloc durant tot aquest temps sense senyals de vida. Espero que us agradin... nosaltres les hem gaudit molt!