FER FEIX

Avui és dissabte. Ha estat un dissabte tranquil de cames, però inquiet de pensament. Ens hem llevat, hem esmorzat, ens hem recordat tres-centes vegades com tenim de desendreçat el pis, i ens hem preparat per sortir. Direcció la Plaça Vella d’Artés. Hem arribat una mica tard, com de costum. L’estelada gegant ja era estesa a terra. 70x15 metres. Feia goig de veure. Érem pocs, però ben avinguts. Els que ja hauríem esperat si ens ho haguessin preguntat amb antelació. Els bastoners es preparaven per ballar. Una peça, una foto de reconeixement i tantes converses de diumenge com a un li vinguessin de gust. Això sí, la temàtica era una: la necessitat de lluitar amb convicció per un país lliure i independent.

Dit així, pot sonar fort. I explicat en paraules de l’Enric Larreula, l’excriptor que ha continuat la festa amb una xerrada, encara hi sona més, de fort. Parla amb convicció: l’estat espanyol ens odia. I ho argumenta fent servir els intents més recents d’aquest govern per aniquilar la nostra llengua i lapidar l’economia. Hi penso. I em fereixo. Pateixo. Per mi, però sobretot, per la responsabilitat que sento de deixar un món més just i més arreglats els que veniu darrere. Perquè m’agradaria que tu, filla meva, poguessis parlar el català a l’escola i molt més enllà: al jutjat, a l’hospital, al carrer, a correus, al transport públic... I, sobretot, perquè aquest exercici de llibertat lingüística el poguessis fer amb normalitat. Perquè mai no tinguessis ni un dubte d’estar fent allò que toca.

L’Enric Larreula continua la seva dissertació. En diu moltes, de coses. I les diu a poc a poc i ben alt. Acaba el col·loqui parlant de la necessitat de no córrer i de no parar massa. “Podem esperar; tenim cinc minuts”. Somric. És ben cert. Mai més tornarà a confluir una conjuntura com aquesta, de desencís general, de convenciment que calen diners i que n’enviem a fora de manera injusta, de por i de patiment per una llengua i un país que sentim amenaçats. 

“Cal fer feix i fer-lo ben gros”, acaba l’Enric. I em quedo amb aquesta idea, la de fer feix per mi, pels que un dia el van començar i per vosaltres. Per tu, Aloma, que ara tens aquest somriure inocent i que un dia somriuràs quan t’expliquem la història dels nostres esforços per fer feix.

TEMPS I GANES

A vegades em renyo a mi mateixa. M’enfado per totes aquelles coses que podria fer i no faig per manca de temps. O perquè m’aferro a aquesta idea i en faig gala com l’excusa perfecta. I escriure el bloc n’és una. M’agrada. Em ve de gust. En gaudeixo. Però sempre trobo un reguitzell de temes que passen per davant: el passeig de l’Aloma, els àpats, la roba per planxar, les programacions de l’escola, els compromisos del cap de setmana o la lectura –efímera i ansiosa- del diari aquells dies que l’hem comprat. En definitiva: que fa més de mig any que no escric, però avui sóc aquí. Plena d’energia i un xic desbordada per tants episodis no narrats.

De tot el que ha passat durant aquest temps, en faré un resum de mama.

L’Aloma ja no passa tot el temps del món al meu costat. Ara compagina el dia entre l’escola bressol, la iaia i nosaltres. Sí: m’he incorporat al món laboral. Amb recança a l’inici i amb empenta tant bon punt començar. I m’ha anat bé. Genial! Recuperar-te a tu com a persona i com a persona que té una professió sempre ajuda a obrir mires. Quan, a més, tens uns companys de feina collonuts tot és més fàcil. 

L’Aloma va deixar enrere els còlics, la intolerància a la lactosa i el neguit exagerat dels primers mesos, i es va convertir en una nena que va anar fent els passos que tocaven. Em reconforta poder dir això. Ara menja quan està bé (que vol dir lliure de mocs, tos i llagues a la boca) i dorm tan com pot (això sí; les nits continuen sent llargues!).

L’Aloma s’està fent gran. Perdoneu la banalitat. Però és que veure que amb tant poc temps siguem capaços d’aprendre tantes coses, em meravella. Avui, és capaç d’estar atenta durant una estona seguida. Segueix un conte i busca tot allò que més l’encisa. Comunica el que pensa, el que li agrada o el que li ve de gust. Es mou. Es mou molt! Camina. Puja i baixa del sofà. Sap caure. Segueix la gran majoria d’ordres simples que li puguis donar. Comença a adonar-se d’allò que li agrada i del que no. Riu molt. Sap ser feliç en la majoria de moments. Plora a vegades, per confirmar que, de tant en tant, allò que li passa li provoca malestar. I balla. Com una condemnada. T’agafa la maneta i flexiona els genolls amb energia mentre et mira amb aquella cara que vol dir “canta’m el jan petit quan balla”. Tira petons, diu adéu... i, quan li preguntes fins on l’estima la mama, aixeca els braços amunt, molt amunt.

-        “Fins al cel” – li falta dir...