FER FEIX

Avui és dissabte. Ha estat un dissabte tranquil de cames, però inquiet de pensament. Ens hem llevat, hem esmorzat, ens hem recordat tres-centes vegades com tenim de desendreçat el pis, i ens hem preparat per sortir. Direcció la Plaça Vella d’Artés. Hem arribat una mica tard, com de costum. L’estelada gegant ja era estesa a terra. 70x15 metres. Feia goig de veure. Érem pocs, però ben avinguts. Els que ja hauríem esperat si ens ho haguessin preguntat amb antelació. Els bastoners es preparaven per ballar. Una peça, una foto de reconeixement i tantes converses de diumenge com a un li vinguessin de gust. Això sí, la temàtica era una: la necessitat de lluitar amb convicció per un país lliure i independent.

Dit així, pot sonar fort. I explicat en paraules de l’Enric Larreula, l’excriptor que ha continuat la festa amb una xerrada, encara hi sona més, de fort. Parla amb convicció: l’estat espanyol ens odia. I ho argumenta fent servir els intents més recents d’aquest govern per aniquilar la nostra llengua i lapidar l’economia. Hi penso. I em fereixo. Pateixo. Per mi, però sobretot, per la responsabilitat que sento de deixar un món més just i més arreglats els que veniu darrere. Perquè m’agradaria que tu, filla meva, poguessis parlar el català a l’escola i molt més enllà: al jutjat, a l’hospital, al carrer, a correus, al transport públic... I, sobretot, perquè aquest exercici de llibertat lingüística el poguessis fer amb normalitat. Perquè mai no tinguessis ni un dubte d’estar fent allò que toca.

L’Enric Larreula continua la seva dissertació. En diu moltes, de coses. I les diu a poc a poc i ben alt. Acaba el col·loqui parlant de la necessitat de no córrer i de no parar massa. “Podem esperar; tenim cinc minuts”. Somric. És ben cert. Mai més tornarà a confluir una conjuntura com aquesta, de desencís general, de convenciment que calen diners i que n’enviem a fora de manera injusta, de por i de patiment per una llengua i un país que sentim amenaçats. 

“Cal fer feix i fer-lo ben gros”, acaba l’Enric. I em quedo amb aquesta idea, la de fer feix per mi, pels que un dia el van començar i per vosaltres. Per tu, Aloma, que ara tens aquest somriure inocent i que un dia somriuràs quan t’expliquem la història dels nostres esforços per fer feix.