Tot pot ser descrit amb un pip. El pip dels cotxes que, enfadats, es disputen la raó mentre anem cap a urgències. El pip del timbre d’accés a la secció de parts. El pip de la màquina que controla les contraccions i que m’acompanya durant la colla d’hores prèvies al naixement. El pip del meu cor que, encongit, fa batecs en diminutiu. El pip d’un munt d’aparells que ni tant sols sé com es diuen. El pip d’aquells que escolten pips a les habitacions del costat.
Arribo a l’hospital Sant Joan de Déu amb la intuïció ferma que m’he posat de part. Tot sembla indicar que així és: dolors abdominals; primer irregulars, després compassats; a l’inici tímids, més tard eufòrics. Són els vols de les deu del matí. Vaig directament a la primera planta de l’edifici vell. Avui tenia visita, però m’he avançat a l’hora de la cita. Compassivament, la recepcionista m’assenyala un timbre perquè el truqui. M’obra la porta una noia jove, amb un somriure a la cara, i em convida a passar. Entro amb la meva mare (el meu pare ens espera al cotxe) i topo amb un bon conjunt de persones. Totes elles noies. Em semblen un batalló, en un moment en què l’única cosa que desitjo és estar sola i concentrar-me per tot el que m’espera. D’entre la multitud, una noia em fa deferències. Es diu Irene i transmet un còctel de dolçor i calma, que en aquell moment em ve molt de gust. Em pregunta el meu nom i el de la criatura que espero. “Mirarem si l’Aloma ja té ganes de sortir”, em diu amb un somriure enamoradís. Em fan un tacte. I, amb seguretat, deixa anar un “estàs de part” que em recórrer les entranyes acompanyant una altra contracció. He dilatat 3 cm. Tot sembla bucòlic, però no ho és. Tinc por i il·lusió alhora. Ganes d’escapar a córrer i de fer-ho bé. De gaudir del moment i d’anar ràpid. De sentir el confort de tenir la mare a prop i de que arribi el Narcís intranquil que tant m’agrada.
Em fan passar a una sala amb compartiments separats per cortines. No són habitacions, però gaudeixo de la calma absoluta quan m’adono que, al costat, no hi ha ningú. Em trec la roba i em poso una bata blanca (d’aquelles que tant elegantment et fan ensenyar els darreres). M’estiro i una cara nova em posa la via per si cal medicament. A la seva bata llegeixo que es diu Alba i, segons més tard, ella es presenta. Em posen les corretges i m’expliquen com fan el control de les contraccions. Les veig representades amb uns números i dibuixades en una gràfica. Però, sobretot, les noto arribar, apoderar-se de mi i deixar-me. Em semblen fortes, però suportables. Penso que, això de parir, no deu ser tant dur i em surt un mig somriure davant la possibilitat de poder aguantar el procés d’un part natural. Vull notar la meva filla, com deixa l’habitatge petit que ha llogat durant nou mesos i demana a empentes venir al món gran que l’espera.
Arriba el Narcís. La mare marxa. La Irene es presenta, definitivament, com la meva llevadora. Em complau. Demana al Narcís que es canviï de roba. Em sap greu perquè s’havia mudat, però es posa un conjunt de color blau que li està d’allò més bé. Avui el trobo més atractiu que mai. I, malgrat els nervis, m’apreta fort la mà i em diu un “avui veurem la petita!”.
Passem a la sala de dilatació i part. És una habitació petita que, amb el pas de les hores, se m’arriba a fer d’allò més acollidora. Hi faig una ullada ràpida entre contracció i contracció. Hi ha tot de sortilegis que no tinc ni idea de perquè serveixen. Un lavabo petit. Una pilota prepart de color blau. Una llit. Un pòster que anuncia les diferents possibilitats de postures pel part. Una pica. Una finestra allargada amb vidre translúcid.
Les contraccions perden amabilitat i es tornen ferotges. Com deu llops que em claven els ullals. Com mil abelles fiblant-me a la vegada. Com tres-centes picades de la serp més verinosa. Cada cop són més fortes i, enlloc de tolerar-les, són elles les que em comencen a manar a mi. Utilitzo la pilota, però no em sembla gaire còmoda. L’Irene em recomana la banyera. M’hi poso una estona. En un primer moment, l’aigua que el Narcís em tira sobre la panxa em calma el dolor exagerat. Però l’efecte de l’aigua és efímer i, passats uns minuts, decideixo sortir. Només el balanceig amortitza el dolor. És un mal fort, recorrent, que comença al ventre però s’escampa per totes les entranyes. És, segur, el dolor més fort que he patit fins al moment. Crido. I balancejo. Gronxo d’un cantó a l’altre, amb les mans recolzades ara al llit, ara a la pica, ara a l’empit de la finestra. No puc. Fa estona que m’ho repeteixo i cada vegada és més cert. Les contraccions són cada cop més seguides. Descanso poc entre una i la següent. L’Irene em proposa mirar si hem fet feina perquè, ella també, veu que les tinc molt juntes i em deixen poc temps pel descans. Em torna a fer un tacte. Només estic dilatada de 5. El pensament em va molt ràpid i em deixo guiar per l’emoció més que per una raó que tinc totalment anul·lada: vull l’anestèsia. “Poseu-me l’epidural”, dic convençuda. L’Irene m’ho fa repetir i ho confirmo. No em veig capaç d’aguantar el doble d’aquell dolor. Ni el doble d’estona ni el doble de mal. Ni tant sols un mal proporcionalment menor al doble. No puc més. Són quarts d’una i carretejo les contraccions des de dos quarts de set del matí.
L’anestèsia és com un oasi. Amb pocs minuts el dolor se’n va i torno a ser capaç de somriure i de fer bromes. I d’il·lusionar-me amb la idea que l’Aloma arribi. I de compartir la il·lusió amb el Narcís, a qui fins llavors he escridassat brutalment. Ell marxa a menjar alguna cosa. La sortida de la nostra filla va per llarg i cal estar previngut. Jo fins i tot m’endormisco. A mitja tarda, l’Irene ens posa música.
Cap a quarts de sis, sento les cames molt més del que les sentia abans. L’efecte de l’epidural ja ha passat i noto que tinc ganes d’empènyer. O, més ben dit, ganes de fer caca. Ho dic a la Irene i la Cesca (que des de fa unes hores s’ha afegit com a llevadora). Em diuen que és normal. La nena pressiona l’intestí i això és el que crea la sensació d’anar de ventre. Em fan esperar uns instants i, finalment, es preparen pel naixement.
Aquest és el moment esperat. O l’hora esperada. M’ensenyen com empènyer: just quan noti que ve una contracció i mentre aquesta dura. M’agafo a unes anelles que hi ha al llit per fer força i el Narcís m’ajuda cada vegada. Les primeres empentes no evidencien cap canvi en els meus baixos. Treballem tots de valent (l’Irene i la Cesca, dirigint l’espectacle; el Narcís, amb el suport físic, però també amb molt recolzament emocional; i jo, com a protagonista de la comèdia). Ens han posat un mirall de dimensions molt grans per poder veure tot el procés. Veig, mica a mica i a menys velocitat del que m’agradaria, com els baixos es van donant. Em conviden a tocar el cap de l’Aloma, cada cop més a prop. El Narcís ho mira i posa cara d’al·lucinació. Passats uns minuts, l’Irene demana a la Cesca que l’ajudi amb el tacte perquè nota alguna cosa estranya. De cop i volta tinc por. Por d’imprevistos i de complicacions. Però afortunadament la raresa ve en forma d’orella i és que la nena ve amb el cap una mica tort i això encurioseix a les professionals que tenim al davant. Passat l’espant, m’animo a empènyer molt més fort. Em posen una barra per canviar el tipus de força que faig (un estri semblant a una porteria de futbol). Em va més bé. El Narcís es sorprèn de la força que podem arribar a fer, sobretot quan em veu, al final, amb les aixelles sobre la barra. Les apretades finals són bones i de cop, com per art de màgia, veig un cap que xafardeja el nostre món. L’Aloma. El cos encara és a dins. Aquesta és la imatge del part per excel·lència. Allò que recordo com a més impactant. El senyal més directe que estàvem formant una família. I segons després, arriba ella tota sencera: espatlles, braços, panxa, cames i peus. I la veig, tota bruta. I em sembla impossible que hagi cabut dins meu; és tant llarga! Me la donen. La posen sobre meu, just després de tallar un cordó umbilical que hem decidit donar per salvar altres vides. Plora. La sento. La seva veu per primera vegada. S’encaixa entre pit i pit, com si ho hagués fet un munt de vegades abans. I just en aquell moment veig el Narcís que dissimula les llàgrimes tot fent-me un petó i agafant la càmera de fer fotos.
I pocs minuts després el pip de la sala de part acaba. I comença un nou pip: el del timbre de l’habitació per cridar a les infermeres. El del mòbil que comença a sonar amb missatges de benvinguda. El pip de la vida de la nostra filla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada