PURIBETS

Alguna cosa passa pel camí de fer-se gran. Alguna cosa que es perd, que s’oblida, que es menysté. Algun error de fàbrica ens obliga a deixar enrere aquells éssers creatius, imaginatius i transparents que tots hem estat de nens. Hi ha qui en conserva alguna cosa, però són ben pocs els afortunats. Tenir fills ens permet retornar a aquesta essència. Nosaltres, pare i mare, ho hem fet avui, posant salsa a un dels primers jocs imaginatius de la nostra filla...

Fa dies que l’Aloma parla dels “puribets”. El primer cop que vam sentir la paraula, ens vam fer els sords, donant per descomptat que es referia a alguna cosa que en aquell moment no sabíem desxifrar. En una altra ocasió, ens va semblar que jugava a canviar el gènere d’un article consumible que la fascina: les "puribetes" (=piruletes). Aquest vespre, però, ens hem adonat que no era així. Els “puribets” tenen entitat pròpia!

Estàvem acabant de sopar. L’Aloma ja havia fet les postres i, com sempre, començava a tenir el cul inquiet d’estar tanta estona assentada a taula. Ens ha semblat bé que s’aixequés i jugués a la cuineta, com acostuma a triar en aquest moment del dia. Ha tret la vaixella i la coberteria. Es disposava a parar taula (cosa que li encanta!), però s’ha aturat sobtadament, com aquell qui té els deures per fer i se n’adona. Ha agafat una olla. L’ha posat damunt del fogó i ha encès el botó de la vitroceràmica (les cuines d’avui en dia són molt sofisticades!). Ha agafat el setrill i hi ha tirat un raig d’oli. I, com si demanés permís per seguir, ens ha vingut a comunicar el menú del dia: “Faré puribets, papa!”. El Narcís i jo ens hem mirat. Per sort ja teníem una pista més: eren una recepta de cuina!

Vet aquí el secret! Per fer “puribets” només cal barrejar un bon munt d’ingredients en una paella. Cigrons. Macarrons. Pa. Taronja. Ceba. Tot amanit amb sal, sucre, oli i pebre. El toc especial el donen la dedicació, la paciència, i les ganes. Amb això, l’èxit culinari està garantit!

Ens hem menjat els “puribets”. El gust era sensacional i nosaltres hi hem posat la salsa! Hem recollit la cuineta i hem entrat en la dialèctica habitual per fer camí cap al llit. Ha anat a dormir amb el seu pare. M’han deixat amb un somriure. Avui els “puribets” han estat un plat a taula. Vés a saber si demà seran un indret, un objecte o un company. M’ha vingut a la memòria el Miquel, un amic imaginari que em va acompanyar durant força temps i que tenia “fregits” els meus pares perquè apareixia en qualsevol conversa. Qui sap... potser els “puribets” retornen en alguna altra ocasió. Tant se val si els hem de “devorar”, “tocar”, “pentinar”, “escoltar” o “consolar”. Els estarem esperant amb els braços oberts...